Neigà

Es pot reviure o commemorar la passió, mort i ressurrecció de Jesús, fil argumental de la Setmana Santa, de moltes maneres. Deixo ara de banda les pel·lícules que inevitablement ens oferia l’únic canal televisiu de la meva infància (Ben Hur, La túnica sagrada, Rey de reyes o La historia más grande jamás contada), pèplums més o menys distrets enmig d’una programació plúmbia a més no poder.

La manera més autèntica i nostrada de viure allò que, una mica enfàticament, s’anomena “el drama del Gòlgota” és assistir a les Passions que es fan a diversos pobles de Catalunya. Jo l’he vista dues vegades, fa molts anys, potser quaranta, a Olesa de Montserrat. Com a gran novetat, s’oferia en sessió contínua només els matins perquè anteriorment durava tot el dia, amb una pausa per dinar. Recordo l’espectacularitat de l’escenari, la quantitat de gent que hi participava i dues escenes amb efectes especials, com el cinema: quan estan al llac Tiberíades, amb tempesta inclosa, i quan Jesucrist puja al cel, òbviament estirat d’uns cables que no encertava a descobrir. La ressurrecció de Llàtzer (a la imatge) i el suïcidi de Judes també eren prou impactants. 

Una versió radicalment diferent de les nostres Passions, però en essència la mateixa cosa, és el musical Jesus Christ Superstar, que vaig contemplar a Londres el 1977. Només recordo que a la sortida del teatre (era el Palace, ho sé perquè conservo el programa de mà), no plovia, diluviava, potser en coherència amb l’espectacle bíblic que acabàvem de presenciar.

Ens falten les processons, que seran objecte d’un altre capítol d’aquesta sèrie d’apunts tan apassionant (i mai millor dit).

[Imatge: escena de la Passió d’Olesa, 1965, extreta de www.lapassio.cat]