VIA A VIA

Fa alguns anys es va introduir la paraula i el concepte ecoansietat per a designar una “alteració emocional i psicològica emmarcada en la relació de l’individu i el futur de l’estat i el futur del medi ambient” (cito de la Viquipèdia). Sempre hi he vist un pèl d’exageració en aquest fenomen, però vist com està el pati ideològic, polític i social, no m’estranya que l’ecoansietat s’hagi viralitzat i normalitzat fins a esdevenir una més de les tendències que aquest nostre món postmodern ens obliga a donar per bones.

Tot això ve a tomb perquè, a la vista del que passa als ferrocarrils catalans i espanyols de fa molts anys, aguditzat per les notícies de la darrera i tràgica setmana (per ordre cronològic, Tortosa, Adamuz, Gelida, Cartagena i caos a Rodalies), potser caldria començar a introduir el neologisme ferroansietat en el lèxic comú. El mot vindria a designar el que estic experimentant jo: una certa inquietud (no “alteració psicològica”, que consti) a l’assistir impotent a l’espectacle de deixadesa i desori a l’hora de gestionar els trens catalans i espanyols, que es tradueix per als usuaris en retards, suspensions de servei, incomoditats i el que es pitjor, accidents. La inquietud acreix perquè tantes dècades de despropòsit i ferrofòbia (una altra paraula recurrent) no fan més que reforçar la desconfiança de la ciutadania en el que hauria de ser el mitjà de mobilitat estrella del nostre temps, i de retruc beneficiar els competidors directes (anava a dir enemics), els autobusos i els automòbils. Els sectors del fum, vaja, aquells que poden incrementar l’ecoansietat d’alguns i la preocupació d’altres, entre els quals un servidor.

Una preocupació que té el seu origen en el meu cas en la volença que molts experimentem cap a tot allò que es desplaça sobre carrils, si pot ser revisats i sense esquerdes ni amb fatiga de material. Amoïna veure en què s’ha convertit el paisatge ferroviari estatal (línies clausurades, rodalies-llaunes de sardines, retards, alta velocitat no tant cuidada com ens pensàvem, grafitis, inseguretat, serveis pensats amb els peus, maquinistes boicotejadors i podríem seguir) mentre un no pot fer pràcticament res.

Així que proposo als cervells del IEC la introducció del neologisme ferroansietat i als professionals de la psicología la introducció d’una nova modalitat per fer caixa a compte de la convulsa salut mental de la societat del nostre temps. Amb una mica de sort, qui sap, tots dos col·lectius em faran cas.

[Imatge: barcelona.guttmann.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!