VIA A VIA

S’acosta l’agost, el mes de les vacances per excel·lència, i amb elles el descans, la desconnexió de les rutines o els viatges. El món i la societat han canviat prou com perquè actualment hagin deixat de concentrar-se en un mes per distribuir-se en altres èpoques, segons disponibilitats econòmiques i laborals de cadascú, és clar. No obstant això, aquest bloc serà fidel a la tradició i tancarà durant l’agost. Abans però ens permetrem viatjar a tres indrets d’interès ferroviari sense sortir de casa. Tres mitjans de transport que malhauradament s’han fet tan populars a les xarxes socials que han esdevingut carn del turisme massificat i per tant han perdut part del seu encant.

El primer és l’Elevador da Bica, un dels tres funiculars urbans de Lisboa. Inaugurat el 1892, salva un desnivell de més de 50 metres entre el Largo do Calhariz  i la Rua de São Paulo. La peculiaritat d’aquest mitjà de transport és que discorre per un carrer on també poden circular automòbils, amb els previsibles problemes que ocasionalment puguin produir-se. Com passa en tantes ocasions, ha estat reiterat objecte de vandalització en forma de pintades i guixades (a dalt), però tan sols en un dels dos vehicles: l’explicació rau en què un queda per les nits tancat i resguardat a l’estació inferior, mentre que l’altre queda a la parada superior, a la intempèrie ia mercè dels incívics de torn.

La segona destinació del nostre còmode (i gratuït) viatge ja fa anys que s’ha popularitzat gràcies al seu exotisme i originalitat, infinitament reproduït per milions de turistes a la caça de tot allò que els crida l’atenció. Però no és una sinó dues destinacions. Es tracta del que en l’imaginari popular és “aquell tren asiàtic que passa pel mig d’un carrer”. Que no sapiguem situar-lo exactament ja ens dona la mesura del fenomen, perquè resulta que aquesta imatge correspon a trens de dos llocs completament diferents, Tailàndia i Vietnam. A Mae Kong, Bangkok (a sota), es troba efectivament aquell carrer amb vies on s’hi instal·la diàriament el mercat de fruites i verdures. Quan arriba el tren, els paradistes pleguen les veles sense immutar-se i tornen a desplegar-les quan ha passat; la mercaderia no cal ni tocar-la: ja està col·locada de manera que el tren no arribi a fregar-la. Naturalment, el peculiar espectacle va atreure ben aviat l’atenció de la marabunta, bàsicament occidental, que no va tardar en esbombar-ho a les xarxes. Segurament la popularitat d’aquest tren ha fet que se’l confongui amb un altre tren que també passa per un carrer, però de la part antiga de Hanoi (a dalt). En aquest cas el que el caracteritzava era la proliferació de cafès situats arran de les vies; quan s’acostava el tren, calia retirar les taules i les cadires per deixar-lo passar (i fer la foto corresponent, per suposat). Dic caracteritzava perquè el 2019 les autoritats locals, amb molt bon criteri, van prendre mesures restrictives i van clausurar tots els locals per evitar més incidents dels que ja havia provocat la massificació turística. No cal dir que les cases i negocis d’ambdues ciutats foren construïts posteriorment a la instal·lació de les vies, si del que es tracta es de buscar “culpables” a les nombroses incidències que sens dubte s’han produït al llarg dels anys.

I acabem el nostre peculiar viatge a la Xina. Com el funicular de Lisboa i els trens del sud-oest asiàtic, a la ciutat de Chongqing també hi ha un transport públic que transcorre per on menys podríem imaginar. Es tracta de la línia de metro que travessa un edifici d’habitatges i que ha esdevingut molt famosa gràcies a les xarxes socials. Quan vam tenir-ne coneixement, el primer que tots devíem pensar és com s’ho fan els estadants de les cases per minimitzar les probables molèsties que ocasiona que un tren (en realitat es tracta d’un monorail) circuli contínuament, i en els dos sentits!, però aviat hom oblidà aquesta reflexió i es passà a considerar aquest metro una més de les exòtiques curiositats de terres remotes per convertir-lo en un al·licient turístic més, objecte de milions d’instantànies fotogràfiques. I allí segueix. Per cert, el tram de marres correspon a l’estació Liziba, de la línia 2, una de les vuit que té Chongqing, connurbació de “només” 32 milions d’habitants, que no tots tenen la sort, diguem-ho així, de poder agafar el metro al costat de casa.

Ja hem fet una mica de turisme. Ara toca descansar. Aquest bloc també es pren vacances i s’acomiada fins al setembre.

[Imatges: kampatour.com, Viquipèdia, comiviajeros.com, xataka.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!