VIA A VIA

El metro de Nova York no és ni el més antic, ni el més extens, ni el més transitat del món: el de Londres en el primer cas i els de la Xina en els altres dos els superen de bon tros. Tampoc pot afirmar que té el major nombre d’estacions, però li serveix de consol està empatat en primer lloc amb el de Pequín (424, si la versió catalana de la Viquipèdia no està desfasada). Potser en l’únic títol amb què podria alçar-se victoriós, si existís, és en el de pitjor metro del món en termes d’inseguretat, brutícia o impuntualitat. Naturalment, aquests paràmetres són molt elàstics, difícilment traduïbles a nombres concrets, però crec que estaríem d’acord en considerar la xarxa i el servei novaiorquesos com els pitjors del món, els més urgentment necessitats de reestructuració i de modernització.

Dèiem que no és possible demostrar-ho matemàticament, però hi ha dades que parlen de 486.614 retards el 2024 i de 368 incidents majors (sigui el que sigui que vulgui dir això) el 2024, tancaments d’estacions per pluges intenses (la instal·lació no està preparada per les tempestes del segle XXI), augment d’un 19 % de delictes violents els darrers cinc anys, vagons antiqüats, subestacions elèctriques de fa 90 anys, manca d’ascensors i rampes (75 % de les estacions són inaccessibles), brutícia, rates… És un no parar. I si la llista de deficiències i xifres negatives no és prou convincent per fer-se’n una idea, sempre es pot recórrer a una font menys científica, com són les imatges familiars que el cinema, les sèries televisives o les xarxes socials ens forneixen contínuament d’uns vagons deixats de la mà de Déu i plens de personatges poc tranquil·litzadors.

Bé doncs, la ciutat que des de fa més de cent anys acull aquest emblemàtic i malaurat mitjà de transport, estrenarà aviat nou alcalde, Zohran Mamdani (a la dreta, menjant en un vagó de metro…). Presentat amb tota mena d’adjectius que el fan a priori atractiu (antitrumpista, jove, dinàmic…), vaig pensar que la seva elecció podria significar un revulsiu per al decadent mitjà de transport de la seva ciutat, més si tenim en compte que es fa dir “socialista”, que si bé això no significa ben bé el mateix que a Europa, sí que vol dir que és partidari d’intervenir (per millorar, és clar) els serveis públics, i el metro ho és. Encuriosit, vaig córrer a consultar la proposta de Mamdani en matèria de transports, i la meva decepció va ser immediata. No perquè aquell bon home no tingui un projecte i unes propostes acceptables pel que fa a la mobilitat urbana sinó per una qüestió més prosaica en què no havia caigut. El metro depèn de la MTA, la Metropolitan Transportation Authority, corporació de l’estat de Nova York, no de la ciutat del mateix nom.

Directament, l’alcalde no pot decidir res sobre les infraestructures o la gestió d’aquell mitjà de transport i per tant la seva acció de govern s’haurà d’orientar, com ja ha avançat en el seu programa electoral, a negociar amb les autoritats estatals o amb la MTA l’aprovació d’inversions i de millores. Tampoc és que concreti massa. Promet un “transport públic de classe mundial”, amb peatges per entrar a Manhattan, millores a les parades d’autobús, ascensors a les estacions de metro per discapacitats o suport a ciclistes i vianants en perjudici del cotxe privat. Molt bé, però haurà de desplegar tots els seus encants d’immigrant cool per convèncer a qui hagi de convèncer que el metro de la seva ciutat vagi a l’hora, es buidi d’indesitjables i no es col·lapsi quan cauen quatre gotes.

[Imatges: foto, Richard Sandler, elrincondelombok.com; X (@ZohranKMamdani)]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!