VIA A VIA

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

20 d'agost de 2022
0 comentaris

El mur que encara no ha caigut (1)

En un dels lliuraments de la interessantíssima sèrie de Vicent Partal sobre la geopolítica, el que parla dels indicadors del passat que segueixen reflectint-se en els mapes actuals, es refereix específicament al mapa de l’actual xarxa de tramvies de Berlín (dalt, esquema del 2009), que permet encara endevinar el perímetre de l’antic sector oriental de la capital alemanya. La raó, com veurem més avall, és la distinta gestió del transport urbà que feren cada un dels dos sectors en que quedà dividida la ciutat. 

El tramvia berlinès nasqué el 22 de juliol de 1865, amb una línia que unia l’emblemàtica Porta de Brandenburg i el barri de Charlottenbug. Pels seus carrils circulà el primer tramvia elèctric del món, el 1879, idea de l’enginyer Werner von Siemens (dreta). El 1902 es generalitzaria l’electrificació del sistema. Les afectacions polítiques a la xarxa tramviària de Berlín nasqueren el 1949, quan la Berliner Verkehrsgesellshaft (BVG), l’empresa de transports, es dividí en dues: la BVG-West, als sectors francès, britànic i nord-americà, i la BVG-Ost, al sector rus. La primera assumí 36 línies de tramvia i la segona altres 13. Tot i això, algunes línies van continuar funcionant conjuntament, però pel fet que a la companyia occidental només treballessin conductors homes i a l’oriental també dones determinà que el 1953 aquestes línies quedessin interrompudes. Des de llavors, els viatgers havien de canviar de tramvia (amb la mateixa numeració de línia) en passar la frontera. Aquesta fractura a la xarxa va anar seguida, a la part occidental, d’una política de substitució de tramvies per autobusos i de contínues ampliacions del metro, de manera que al 1962 ja només quedaven 18 línies i el 1967 es clausurava la darrera (la 55, Zoo-Hakenfelde).

Paral·lelament, el Berlín oriental dels anys 50 i 60 conegué també una política de progressiu tancament de línies de tramvia, si bé sense la determinació del seu veí occidental. El 1967 es van clausurar les línies que convergien a Alexanderplatz, en ocasió de la remodelació d’aquesta famosa plaça, però als anys 70 es decidí la implementació de nous recorreguts per connectar el centre amb els polígons d’habitatges que s’anaven alçant als voltants (esquerra, bitllet de 1985), a la vegada que es respectaven la resta de línies, que són bàsicament les que han subsistit fins al dia d’avui.

Del 1990 ençà, amb la caiguda del mur de Berlín, la ciutat quedà reunificada i amb ella les dues empreses gestores, sorgint la Berliner Verkehrsbetriebe (BVG), que opera també el Metro i l’S-Bahn. La xarxa actual la conformen 15 línies de tramvia més 9 del denominat Metrotram, ideat com un híbrid entre metro i tramvia que circula ininterrompudament les 24 hores del dia i amb major freqüència que el tramvia tradicional. Totalitza 800 parades i casi 190 quilòmetres de recorregut (430 de vies), cosa que converteix aquesta xarxa en la tercera del món, després de Melbourne i Sant Petersburg. Com ha quedat dit, el gruix de serveis continua circulant bàsicament dins del perímetre del que va ser el trist mur de la ciutat, llevat de la línia M13 (dalt) i un tram de la M10 (Metrotram), que circulen per l’antic sector occidental.

[Informacions extretes de Viquipèdia; imatges: Viquipèdia i fuehrerstandsmitfahrten.eu]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!