VIA A VIA

Aquesta setmana Corea del Sud ha viscut uns esdeveniments polítics que des del nostre racó de món i des del nostre desconeixement de la realitat profunda d’aquell país asiàtic ens costa d’entendre del tot: un president, una llei marcial d’anada i tornada, turbulències al parlament, manifestacions multitudinàries… La cosa encara dura. Mentre esperem noves notícies (tampoc és que ens afecti de manera especialíssima, és clar), bo serà fer un petit viatge imaginari a la capital, Seül, seu dels fets. Un viatge subterrani, perquè no fa massa, a l’agost, va fer cinquanta anys del metro d’allí.

El Seül dels anys setanta era ja una populosa ciutat de més de 5 milions d’habitants que començava a necessitar urgentment un sistema eficient de mobilitat. La possibilitat de tirar endavant un projecte enfrontava el ministre d’Economia del país, que hi estava en contra per motius pressupostaris (Corea encara no havia començat el prodigiós envol d’anys posteriors) amb l’alcalde Kim Hyon Ok, que de manera més que comprensible hi estava a favor. Aquest darrer era conegut popularment com “El Buldòzer” (imatge de dalt), per la seva hiperactivitat constructora (i destructora) en només quatre anys de mandat, que va transformar la ciutat posant les bases de la metròpoli de més de nou milions d’habitants que avui coneixem. En aquesta febre de projectes urbanístics, infraestructures i nous barris no hi podia falta el metro. En aquell moment, tot el transport públic de Seül es basava en autobusos i en tramvies ja obsolets que circulaven pel centre dels carrers: cada vegada que s’aturaven a deixar o recollir passatgers tota la circulació es paralitzava, de manera que una de les promeses electorals de l’alcalde Hyon va ser posar fi als problemes de trànsit. Encara que va clausurar el servei de tramvies, cessà (1970) sense haver començat les obres del metro, pels problemes pressupostaris ja citats que se solucionaren quan arribaren del Japó préstecs, juntament amb tecnologia i expertesa.

La primera línia començà a funcionar el 15 d’agost de 1974 (a sota). S’esperava que a la inauguració assistís el president Park Chung-hee, que ja ho havia fet a la cerimònia de començament de les obres (a dalt), però no va poder ser: en un acte anterior (era el dia de la independència coreana) va ser ferit en un atemptat a mans d’un agent nord-coreà de resultes del qual morí la seva esposa. Amb una longitud 9,4 quilòmetres, el nou metro enllaçava dues estacions ferroviàries amb un recorregut molt similar a la primera línia de tramvia del 1899. Com que estava connectada amb els ferrocarrils de rodalies, els trens circulen per l’esquerra. Una curiositat: és una línia heavy metal perquè la font d’alimentació és mixta (AC/DC), de manera que quan circula per túnel és contínua (1.500 V) i quan surt a la superfície, alterna (25.000 V), l’estàndard dels ferrocarrils coreans. La necessitat de passar per un curt tram sense potència al canviar de corrent és el motiu pel qual s’apaguen breument els llums dels vagons.

L’any següent ja es planejava una segona línia, de poca distància. Inopinadament, l’alcalde d’aquell moment decidí refer el projecte, agafà un llapis i va descriure un enorme cercle al plànol de Seül. En vint minuts concebé el que ara es considera la línia de metro circular més llarga del món (60,2 km, comptant dues branques més). A les línies 1 i 2 van seguir aviat moltes altres fins a conformar una espessa xarxa de 21 línies i 672 estacions, connectades a més amb les de la veïna ciutat d’Incheon. Malgrat els supersticiosos mals auguris que anuncià l’atemptat contra el president Park, el metro de Seül és considerat ràpid i molt segur. El somni de l’alcalde “buldòzer” es complí plenament.

[Informació i imatges: museum.seoul.go.kr i koreatimes.co.kr]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!