VIA A VIA

Ens informa la tele que la ciutat de Shanghai s’enfonsa cada any uns sis mil·límetres. En el passat sembla ser que el ritme va ser molt més pronunciat tal i com mostren les imatges dels edificis de l’època colonial (preciosa façana marítima, dit sigui de passada) als quals s’accedeix per unes portes amb dos o tres esglaons de baixada i no de pujada com hagués estat lògic. Tot té a veure amb el subsòl, els corrents subterranis d’aigües, les capes freàtiques i totes aquestes coses que als de lletres s’ens escapen una mica.

La inestabilitat del subsòl de la ciutat xinesa no va ser impediment, però, per a construir-hi el metro que necessitaven els seus 23 milions d’habitants (xifres de 2010). Per curiositat, he anat a consultar si la xarxa s’adeia, en el dia d’avui, a la imatge moderna, espectacular i fora mida que ofereixen les grans ciutats xineses, i la resposta és que sí: ara mateix té onze línies, 235 estacions i 410 quilòmetres, tot fet amb menys de vint anys.

Una altra metròpolis que va cap avall, físicament parlant, és Ciutat de Mèxic. Construïda sobre llacs a més de 2.000 metres d’altitud, veu com els seus edificis s’enfonsen: la Catedral s’ha desplaçat vuit metres en cent anys, segons les medicions periòdiques que es realitzen. Tampoc les característiques subterrànies de la milionària ciutat van ser obstacle per bastir-hi una extensa xarxa de ferrocarril subterrani amb unes magnituds equiparables a les de Shanghai.

Però ni tan sols coneixent aquests exemples xinès i mexicà, deixa de ser sorprenent assabentar-se que Venècia també va prendre en consideració la construcció d’un ferrocarril, no sabem si dir-ne subterrani o subaquàtic. Parlem dels anys noranta. L’agosarada proposta, que ben aviat va dividir l’opinió pública, partí de la classe política (ai!), encapçalada per l’alcalde de la ciutat, Ugo Bergamo, empès per l’oportunitat que brindava una línia de subvencions del Ministeri italià de Turisme. Si el projecte tirava endavant, a Venècia li corresponien casi 10.000 milions de les pessetes de llavors, que ben bones eren. A fi de complir els terminis, es va realitzar de pressa i corrents un projecte que contemplava tres línies que convergirien al centre, provinents de l’aeroport, l’estació central de ferrocarril i el Lido.

La idea no va mai arribar a bon port, i mai millor dit. Com podrà comprovar qui hagi estat a Venècia (jo no he tingut encara aquesta sort), pels canals de la històrica ciutat medieval continuen circulant-hi gòndoles i vaporettos però del somniat metro no hi ha cap rastre. Només queda imaginar-nos com dimonis s’ho haguessin fet per construir-hi els accessos.

[Imatge: l’acqua alta fent la guitza als venecians; www.324.cat]