VIA A VIA

Enmig de tantes notícies desesperançadores, avui una de bona: entra en servei la prolongació del Trambesòs barceloní des de Glòries fins a Verdaguer. Entrada en servei de veritat, amb gent de carn i ossos, no en proves (o “en blanc”) com fins ara. Quan una instal·lació ferroviària comença a funcionar, aquí o a la Xina popular, sempre és motiu de satisfacció i si no ho recull convenientment aquest bloc no és per falta de ganes sinó perquè seria un no parar d’apunts sobre inauguracions o inicis de servei, amb perjudici d’altres molts aspectes del transport públic que considero igualment d’interès, des de la història fins al cinema, des de la política fins a la tècnica. La notícia d’avui, però, cal destacar-la especialment per dos motius, un de col·lectiu i un altre de personal.

Que el tramvia circuli normalment ja de manera definitiva entre la plaça de les Glòries i el monument a Verdaguer suposa un triomf col·lectiu sobre les moltes resistències que s’han anat aixecant els darrers anys per evitar el que era una evidència d’una absoluta lògica: que els combois tramviaris circulessin pel centre de Barcelona amb la perspectiva de la futura i desitjada unió amb el Trambaix. I fer-ho amb un recorregut ja central de la Diagonal, superant suspicàcies i marrameus com ara “és que crea una barrera” o “és que és un perill per a vehicles i vianants” o encara “és que la catenària fa lleig visualment”, arguments bastant infantils per disfressar el que és una tramvifòbia (la paraula encara no ha estat beneïda pel IEC, però tot arribarà) de determinats sectors, des de conservadors i fins a falsos progressistes. Els avantatges d’aquest i de tots els altres tramvies enfront autobusos o cotxes són prou coneguts i no fa falta insistir-hi gaire (més capacitat de transport, més rapidesa d’acceleració i frenada, millor accés per a persones amb mobilitat reduïda i altres), però a mi m’agrada treure sempre a colació una raó més simple i inapel·lable: els centenars de xarxes tramviàries de tot el món que s’han conservat o s’han reintroduït com a mitjà de transport ideal. Tantes ciutats no poden estar equivocades perquè sinó estaríem davant d’aquell conegut acudit del conductor de l’autopista. Per què Barcelona ha de ser tant rara en aquest aspecte? No volem assemblar-nos a les ciutats europees, asiàtiques o d’altres llocs més desenvolupades? Per què doncs aquestes reticències? Per què calen tants i tants anys per unir el Trambesòs amb el Trambaix? Per què no torna a circular el Tramvia Blau? Per a quan el Museu del Transport que ciutadans i visitants desitgen i mereixen? Però m’estic allunyant del tema d’avui.

La segona raó per posar en lletres ben grosses l’entrada en servei del tram entre Glòries i Verdaguer és d’ordre personal. Qui això signa va viure la seva infantesa en un pis situat al xamfrà entre Mallorca i Roger de Flor, per on circulaven diverses línies de tramvia. Segurament la continuada contemplació dels vehicles des del balcó de casa, ja de ben petit, parlo dels anys 60, està en l’origen de la meva afició a tot el que es mou sobre rails. Per allí circulaven les línies 49 i 51, les darreres a prestar servei fins aquell nefast 18 de març de 1971, quan l’autoridad competente va decidir prescindir-ne, cosa que m’afectà considerablement. És comprensible, per tant, que veure circular de nou tramvies per la Diagonal, un carrer per sota de Mallorca-Roger de Flor, ho visqui com una victòria, com una justa reparació a un antic disbarat. De fet, ja fa temps vaig instal·lar-me una foto del tramvia circulant davant del monument a Verdaguer (a dalt) com a fons de pantalla del meu mòbil. Fins aquí arriben les meves dèries.

[Imatge: skyscrapercity.com, Anotherme]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!