VIA LLIURE

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

11 de desembre de 2021
0 comentaris

Discriminacions subterrànies

Ha estat notícia la condemna a casi 40 anys de presó d’un individu que es dedicava d’amagatotis a gravar dones al metro de Madrid. El modus operandi no era cap prodigi de subtilesa: s’acostava discretament a la víctima per darrera i amb un mòvil que portava mig amagat en una bossa li grabava les parts íntimes; sobra especificar que calia que la dona portés faldilla i com més curta, millor. Després penjava els vídeos a un portal de contingut pornogràfic que assolí 3.500 seguidors i 1,3 milions de visualitzacions. El nombre de perjudicades s’eleva a 555, cosa que explica la inusualment dura condemna que ha rebut l’interfecte, que finalment quedarà reduïda a 6 anys de presó gràcies als intríngulis del Codi Penal i a un acord amb la fiscalia.

La reprobable i tan repetida acció no hagués estat possible en determinats metros del mon, que en el seu dia van implementar vagons exclusivament per a dones. Tal mesura de discriminació positiva es va prendre per evitar situacions incòmodes o conductes directament delictives que es constataven especialment en casos d’aglomeracions: fregaments, tocaments, comentaris desagradables… Mèxic fou de les primeres ciutats en adoptar aquesta mesura: el 1970, tot just un any després d’estrenar el metro, establí que en hores punta en alguns vagons de les línies 1 i 3 només poguessin viatjar dones i menors de 14 anys; el 2016 la mesura s’amplià a totes les línies i a tots els horaris. Avui, dos de cada nou vagons de cada comboi circulen pintats d’un vistós color rosa indicant que no és permesa l’entrada d’homes. La capital azteca devia tenir sòlides raons per fer-ho ben aviat, entre altres uns estudis que asseguraven que el 50% de les dones havien patit alguna agressió (greu o no, s’entén) al metro. Altres països o ciutats s’han anat incorporant a la llista:  Brasil (Rio, a dalt), Japó (Tòquio i Osaka), Malàisia i Egipte, que sapiguem. A Santiago la mateixa ministra xilena d’Igualtat descartà la idea, suggerint als seus promotors que denunciessin qualsevol conducta inconvenient. Consta una proposta similar per al metro de Madrid, sense èxit. No sé si existeix, però fóra molt interessant un estudi exhaustiu de tots els sistemes de transport públic de viatgers on s’aplica aquesta mesura, les motivacions precises que la feren necessària (no totes les cultures son iguals), la lletra petita de la normativa i els resultats efectius obtinguts amb la seva implantació.

Una mesura com aquesta, que afecta directament el camp de la igualtat de sèxes i de gèneres, forçosament havia de comportar polèmiques, protestes i malentesos. S’ha objectat que, encara que sigui positiva, no deixa de ser una discriminació que no ha aconseguit els resultats esperats. S’explica que, fins i tot, es produeixen més situacions de violència (empentes, cops, insults) als vagons exclusivament femenins, dada no corroborable, és clar. En el cas concret de Mèxic, (dreta) es va establir amb caràcter transitori però segueix a dia d’avui (ha adquirit caràcter legal) i sense ser acompanyada d’altres accions més eficaces. Se suposa que les dones en fan ús per raons de seguretat, aquesta era la idea, però ara els homes objecten que ho fan per comoditat, fins al punt que han demanat que, en justa correspondència, les dones no puguin viatjar a la resta dels vagons. Donant-hi encara una altra volta, es va arribar a proposar tres tipus de vagons: dones, homes i “mixtos”. Com es pot comprovar, el debat ha anat lliscant cap al camp de les polítiques de gènere, les seves qüestionables perspectives, les seves insòlites propostes i les seves notòries contradiccions. Una qüestió que envaeix altres camps de la nostra societat ben diversos, com els lavabos públics o els patis de les escoles, de rabiosa actualitat.

On millors resultats ha donat aquesta manera de distribuir els viatgers i menys qüestionaments ha rebut és el Japó (esquerra). Al país dels prototípics metros plens de gent, fins al punt de necessitar ser encabits per la força perquè les portes es tanquin, el fet d’establir vagons per a dones (també de color rosa) va ser ben acollit pels homes, amb un argument que fa pensar: ara ja no serien acusats falsament o per error d’una agressió física com segurament passava abans. Qui segurament no haurà tingut una opinió tan favorable és el protagonista d’un vídeo que corre per les xarxes: es tracta d’un invident que, equivocadament, va pujar a un vagó només per a dones; aquestes, insensibles, el fan baixar a l’andana de la manera més desconsiderada. Una altra mostra, anecdòtica si es vol, que aquesta idea de dividir la gent per sexes (al metro i a totes les esferes de la vida) és com a mínim discutible.

[Imatge de dalt: una usuària amb un mètode ben expeditiu per evitar “pops” i altres “animals de companyia”, atraccion360.com; resta imatges: womenalia.com, reporteindigo.com, latercera.com]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!