VIA A VIA

Com si fos fet expressament, aquests dies ha caigut a les meves mans una peça de dos euros de Luxemburg, poc habitual, amb el perfil del seu príncep (un Borbó, curiosament). Una moneda que ja fa deu anys que va amunt i avall del continent.

Fa una dècada, doncs, d’aquell petit trasbals quotidià que va representar canviar de moneda i, sobretot, del seu valor. Les espanyolíssimes (malgrat l’origen català de la paraula) pessetes desapareixien de les nostres butxaques (de fet, els diners sempre desapareixen de tot arreu) i en el seu lloc apareixien els euros, estandards d’una economia més seriosa i estable, almenys en aquell moment.

Després de rebre amb il·lusió els primers bitllets de diferents coloraines, amb olor de tinta fresca, i les primeres monedes lluents, com polides amb Netol, vaig adaptar-me de seguida al nou valor de les coses, fent un ràpid càlcul mental, això sí: sis euros, mil pessetes, cada euro, cent seixanta-sis pessetes. El que passa és que aviat, entre que tot es va apujar per arrodonir-ho (malgrat els vehements desmentiments de les autoritats econòmiques) i la força del costum, aviat vaig interioritzar un fals contravalor que crec que he compartit amb molta gent: un euro era el mateix que cent pessetes, i no.

El fet de comptar en pessetes, malgrat els meus esforços per oblidar-les, ha continuat latent en el subconscient. La prova és que, fins fa ben poc, quan anava a fer benzina posava 30 euros, en la idea que estava posant 5.000 pessetes, un número rodó. Ara ja en poso més perquè, entre la inflació (propiciada en part per la moneda europea) i impostos diversos, 30 euros queden molt lluny d’omplir tot el dipòsit, que seria l’ideal.

El que no he fet mai és aquesta pagesada de comptar per milions els preus dels pisos i les hipoteques. Bàsicament perquè he comprat (que no pagat del tot) un sol pis en aquests deu anys, no com altres que no han fet altra cosa en aquesta dècada prodigiosa de totxos i bombolles. Així ens va.

Quin serà el futur de l’euro? Resem ferventment a sant Benet de Núrsia, patró d’Europa, que mantingui la moneda única, perquè no m’imagino tornar enrere. No seria gens agradable que la nostra societat “bescanviés la pesseta” una altra vegada.