VIA A VIA

Per circumstàncies que no venen al cas em posen en coneixement d’un museu tramviari de les illes Britàniques, el Crich Tramway Village, al Derbyshare anglès. Quan a Barcelona es segueix regatejant no la creació sinó la mera idea d’un Museu del Transport, causa veritable enveja saber la trajectòria i les característiques del també conegut com National Tramway Museum. Alerta, perquè no és només un museu, sinó molt més que això. La col·lecció tramviària forma part de tot un poblat històric reconstruït, amb un pub, una cafeteria, una botiga i una estació, on els visitants poden prendre algun dels molts tramvies que estan operatius i fer un  recorregut panoràmic d’1,370 km pels voltants. Georges Stephenson, el pioner ferroviari, de qui vam parlar la setmana passada, té a veure amb el museu perquè part del recorregut ressegueix el ferrocarril miner que va crear per unir la pedrera amb Ambergate. Precisament l’únic edifici anterior a la construcció del museu és el Taller Stephenson, reconvertit en una mena de Centre d’Interpretació del transport miner del segle XIX. Com a curiositat cinèfila, el museu apareix a la famosa pel·lícula de Ken Russell Women in love.

La idea de la creació del museu té els seus primers antecedents el 1948, quan un grup d’afeccionats als tramvies decidiren reunir fons per adquirir el número 45 dels de Southampton, població que els havia jubilat aquell any. Els costà només 10 lliures de l’època. El 1963 s’obriria al públic, amb la incorporació continuada de tramvies a cavall i elèctrics fins a l’actual seixantena i introduint o ampliant instal·lacions i recorreguts per tot el recinte. Entre les peces curioses de la col·lecció destaquen el Sheffield 15 (1874), de cavalls, el primer que circulà pel museu (a sota); el Blackpool 4, l’elèctric més antic de tots (1885) i el primer que circulà pel Regne Unit; el Praga 180 (1908), obsequiat pels txecoslovacs dies abans de la invasió soviètica; o el La Haia 1147 que, malgrat tenir més de seixanta anys, ofereix una aparença moderna, potser per la seva semblança amb els recordats Washingtons barcelonins (foto de dalt, el segon per la dreta).

La instal·lació està gestionada per la Tramway Museum Society, exclusivament finançada amb la venda d’entrades i donacions. No cal dir que tots els vehicles estan curosament conservats, com el conjunt de les instal·lacions, que inclouen també mobiliari urbà d’estètica inequivocament britànica com una bústia de correus o una cabina telefònica. Qualsevol similitud amb la realitat de casa nostra és mera casualitat.

[Foto de dalt de tot: un Glasgow 22; informacions i imatges extretes de Viquipèdia i tramway.co.uk (Jim Dignan)]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!