VIA A VIA

Navegar per internet és un pou de sorpreses. De tot arreu sorgeixen informacions inesperades, dades desconegudes i indrets sorprenents. Acabo d’assabentar-me de l’existència del que podríem qualificar, si acceptem un pop com a animal de companyia, del segon metro de la història, que ja no seria el de Chicago després del de Londres. Resulta que a la relativament desconeguda república d’Eslovènia, una de les que conformava la Iugoslàvia de la nostra geografía juvenil, circula un tren completamente subterrani des de fa ¡153 anys!

La petita trampa és considerar “metro” al que en realitat és un tren turístic que serveix per circular per la cova de Postojna, una meravella natural plena d’estalactites il·luminades per a goig i contemplació dels visitants. La cova ja era una destinació turística des de molt abans, però la qüestió de la mobilitat no estava resolta. El 1857 visitaren la instal·lació els llavors emperadors d’Àustria-Hongria Francesc Josep i Elisabet (presents a la zona per inaugurar l’estratègica línia de ferrocarril entre Viena i Trieste) i foren habilitades unes cadires de mà per transportar-los, a falta d’un mitjà més còmode. Calia una solució més pràctica. Dit i fet: el 16 de juny de 1872 es posà en marxa un servei de faetons (cotxes de quatre places) empesos per empleats i, el més important, guiats sobre rails de 620 mm, una amplada òptima per a línies com la present, que no es diferenciava gaire dels trens miners (a dalt; a la imatge no es percep bé però el rètol de l’entrada és trilingüe eslovè-alemany-italià). La línia feia 1.534 metres de longitud i unia en un principi la concreció calcària coneguda com a Priznica (‘púlpit’) i el peu de Velika gora (‘muntanya gran’). Les obres duraren tres mesos i, sens dubte, el fet que l’interior de la cova és pràcticament horitzontal va facilitar en gran mesura els treballs de construcció.

L’atzarosa història d’Eslovènia determinà que a l’acabar la Primera Guerra Mundial passés a dependre d’Itàlia, país que impulsà una modernització del tren amb la introducció el 1924 d’una locomotora a benzina (una Montana 803) que permetia el trasllat de 20 persones (a sota), posteriorment d’una segona locomotora (una Montana S 10, 2044) i 25 vagons de sis seients cada un, i encara d’una tercera (una CEMSA 20 G, 20-779), que romanaren en servei fins el 1957, l’any del centenari de la instal·lació. Les locomotores de benzina produïen sorolls i gasos i entre 1956 i 1988 es van adquirir fins a dotze locomotores elèctriques, per tal de substituir les anteriors.

La infraestructura també patí importants transformacions pensades per a acollir més visitants. Entre 1964 i 1967 la línia passà a ser circular amb la construcció d’un túnel de 422 metres al costat de la coneguda com Sala del Concert. També un pont de 19 metres per la galeria lateral de les Coves Petites. Encara posteriorment s’han dut a terme millores en accessos i estacionament dels vehicles. Per descomptat, el petit i inesperat tren eslovè segueix plenament operatiu: ja tenim un bon motiu per viatjar a aquell país centreeuropeu.

[Imatges i informacions: postojna-jama.eu]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!