Cavall Fort, aguanta’t fort
Eren meitats dels seixanta. Cada dues setmanes entrava a casa una publicació que ens entretenia amb temes divulgatius (ciències, natura, història), ens introduïa en qüestions que no sentíem a l’escola, lògicament (drets humans, pacifisme, progressisme cristià) i ens “atrapava” amb els dibuixos protagonitzats per personatges tan populars com Jep i Fidel, Jan i Trencapins (i els Barrufets), la Patrulla dels Castors… Hi havia baralles entre els germans per ser el primer en llegir-lo quan arribava a casa.
Com a record més personal tinc l’haver guanyat una edició del concurs que apareixia a la penúltima plana. El premi: un lot de llibres infantils. No cal dir la il·lusió que em va fer.
Cavall Fort tenia (i potser encara el té) un lema preciós: “és una prova d’amor i de respecte per als nens i les nenes que l’han de llegir”. Era realment això: un intent seriós i ben aconseguit d’oferir al públic infantil un producte que el tractés com el futur públic adult que seria (que seríem) pocs anys després. Un producte digne, atractiu i, quan més necessari era, en català.
Vull acabar aquest apunt reconeixent el paper de l’església catalana en l’aparició al mercat de Cavall Fort. Potser aquests dies de commemoracions no es destacarà gaire i serà injust, però la publicació infantil va ser possible perquè alguns bisbats (crec recordar Vic, Solsona i Girona) van donar la cobertura legal que va possibilitar que Cavall Fort aparegués amb regularitat sense problemes de censura tardofranquista. És just reconèixer-ho en un moment, l’actual, caracteritzat per memòries històriques però també selectives.
[A la imatge, portada de Cavall Fort de Llucià Navarro, el meu dibuixant preferit]
Cal recordar, però, que a l’Estat espanyol hi havia una dictadura nacionalcatòlica, de la qual l’Església que vostè diu “catalana” en formava part. Desprès del triomf del franquisme a la guerra civil, tota organització i eina social va anar a parar a mans dels “vencedors”. Va passar, concretament, amb el moviment Scout, els cors Clavé, multitud de centres d’esbargo o socials de les barriades o pobles, ateneus… Tot això va ser administrat i gestionat per diferents braços de la dictadura, entre els quals hi havia l’Església catòlica i romana (les Esglésies cristianes de tota mena [protestants i d’altres no-catòliques romanes] que al nostre pais van poder fer el seu treball amb normalitat durant la república, van haver de plegar degut a la persecució que es van trobar per part de les noves autoritats). I ja no diguem res d’altres organitzacions i centres (sindicats, cooperatives, ateneus i centres polítics, lliurepensadors, teosofs i francmaçons…). L’Església vaticana historicament ha volgut “apropiar-se” de pràctiques culturals de tot tipus, i fer passar com pròpia qualsevol iniciativa social que veies que podria treure’n profit (com va ser el cas dels Boy-Scouts). Però en temps dels franquisme, o hi havia centres socials sota la cobertura de l’Església catòlica romana, o bé tenies de posar-te “sota les ordres” de la OJE, Frente de Juventudes, Sección Femenina…, del Movimiento Nacional, al cap i a la fi! Generalment, sempre es podia actuar amb més “llibertat” en els moviments i grups que aixoplugava la parròquia, que no pas en altres llocs.
A dia d’avui -amb una llibertat religiosa controlada-, però, la tendència dels poders és que es visulitzi arreu una pretessa catalanitat de l’Església vaticana enfront d’una més que hipotètica foraneïtat de les esglésies cristianes bíbliques (ademés de voler-les ocultar/suprimir, sense cap mirament, de la societat). Tornen el temps on tot el què no era de l’església “española” -avui “catalana”- [la catòlica romana], era un submarí dels americans, de la CIA, o moviment sectari? Pot ser sí; si mes no, per les normatives que per als llocs de culte no-católics molts municipis, i la Generalitat- estan posant en marxa, això sembla.
Atentament, i feliç dissabte