VIA A VIA

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

2 d'octubre de 2021
0 comentaris

Atracció sobre pneumàtics

Es pot considerar el troleibús un transport de cable? Sí i no. És discutible, però l’acceptarem com a un pop animal de companyia per tal de fer-li un forat en aquest bloc. Tot ve a tomb per la imminent publicació del llibre Los trolebuses en España y Portugal a l’editorial MAF, obra de Joan Alberich, Peter Haseldine, Michael Russell i Manel Álvarez (esquerra). L’amic (de moment, només a Facebook) Alberich és l’autor de documentats treballs sobre la història del transport, especialment del barceloní (un sobre Barcelona i el ferrocarril, un altre sobre el Transversal i tres sobre el Gran Metro, entre d’altres), i no dubto que el que està a punt de posar-se a la venda no desmereixerà dels altres pel que fa a qualitat, rigor i amenitat. Si el llibre parla dels troleibusos de la península ibèrica és forçós donar per segur que farà esment del que uní Tarragona i Reus entre 1952 i 1974. És de justícia aquí esmentar una anterior obra més específica: Tramvies i troleibusos de Tarragona i Reus, d’Albert González i Massip.

El troleibús fou una de les agradables sorpreses que m’esperaven quan vaig venir a viure a Tarragona, allà el 1968. Coneixia aquell peculiar mitjà de transport per haver-lo vist ocasionalment a la meva Barcelona natal. Desplaçar-s’hi a Reus per fer-hi compres amb la família constituí tota una atracció i una aventura per a un nen com jo. Per començar, alguns dels vehicles eren de dos pisos, com els autobusos de Londres, i d’allí van venir el 1961, no vermells sinó repintats de blau però mantenint el volant a la dreta. Eren envellits i destartalats: les matrícules insòlitament baixes (el de la foto de dalt tenia la T-76) no contribuïa gaire a fiar-se de la seva seguretat. Naturalment, com que era un nen, frisava per viatjar al pis de dalt, a poder ser als seients davanters i dominar el panorama. Quan l’artefacte es posava en marxa tot ell començava a tremolar, sensació que s’incrementava quan circulava pels carrers empedrats de Tarragona. Si la memòria no em traeix, el ferm de la carretera que unia aquesta ciutat amb Reus no era asfaltat sinó també fet de llambordes, amb excepció d’un tram on, miraculosament, l’asfaltat era impecable: corresponia al recorregut paral·lel a l’actual aeroport, llavors només base militar d’aviació.

Una de les peculiaritats d’aquell mitjà de transport era que, per lògiques raons d’economia, la catenària era única, de manera que cada vegada que s’encreuaven dos troleibusos (podia ser una o dues vegades per trajecte), un dels dos havia d’aturar-se perquè el conductor abaixés els tròleis i permetés el pas del que venia en sentit contrari. Ja que parlo de catenàries, recordo també una altra curiositat: els cables instal·lats al cèntric carrer d’Apodaca, a Tarragona, obligaven les carrosses de la cavalcada de Reis (que desfilen pel mateix carrer cada 5 de gener) a pujar a l’acera per evitar, suposo, l’electrocució de Ses Majestats. O la catenària era molt baixa o les carrosses molt altes.

De l’enyorat (malgrat tots els inconvenients que tenia) troleibús ben pocs vestigis deuen quedar perquè quan es va suprimir la línia el 1974 els va faltar temps per desballestar els vehicles. L’esperat llibre d’Alberich ens ho aclarirà segurament. En tot cas al passeig de la Independència de Tarragona es conserven les cotxeres de Firtesa, la companyia concessionària de la línia (dreta), ara refugi ocasional de passavolants. Potser aniria bé d’adecentar-ho o com a mínim col·locar-hi alguna placa o panell informatiu. Això també deu ser memòria històrica, no?

[Imatges: travelerdrawer.blogspot.com; mafeditor.com; historiastren.blogspot.com, foto Christian Buisson]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!