VIA A VIA

Ahir, 1 de març, es van complir 210 anys de la posada en marxa del primer servei de diligències de l’estat espanyol, entre les dues principals ciutats catalanes del moment, Barcelona i Reus. El trajecte durava deu hores i mitja, una mica més, doncs, del que van tardar ahir els soferts usuaris de Rodalies. La foto d’aquests, atapaïts a les andanes de l’estació de Cunit, es viralitzà en xarxa per indignació dels que volem o necessitem un transport públic de qualitat i per vergonya dels responsables polítics i tècnics del desastre. Però m’estic desviant del tema. També l’1 de març (de 1878), segons l’autodenominada “intel·ligència artificial”, circulà per primera vegada un tramvia a cavall per Barcelona, entre el Pla de la Boqueria i Gràcia. De seguida aquesta informació m’ha desconcertat. Si el tramvia barceloní s’inaugurà el 1872 (precisament entre la Boqueria i Gràcia), com redimonis va ser impulsat fins el 1878? Inquirida la IA al respecte, s’autocorregeix per admetre l’error i dir que, efectivament, l’esdeveniment fou el 27 de juny de 1872 i que l’1 de març, ai las!, no va passar res a destacar especialment (a dalt, romàntic i idealitzat gravat de l’època).

El primer tramvia de cavalls (o “de sang”, com també es coneixia) circulà per Nova York el 1832 (a sota) i per tant encara faltaven 40 anys per contemplar tal primícia pels carrers de Barcelona. La força equina per propulsar el naixent mitjà de transport consituí sens dubte l’opció més lògica al segle XIX, però les limitacions de tot ordre ben aviat es van fer paleses. Vist en perspectiva del segle XXI, encara més. Els animals necessitaven menjar, repòs, aixopluc i algun tipus d’atenció veterinària. Un dels incovenients que es convertir en un greu problema conforme augmentaven recorreguts i freqüències de pas fou el de la pudor i els excrements. Els animalons, a diferència dels animals dits racionals, descarregaven allí on els semblava oportú les seves excedències intestinals. L’acumulació de tones i tones de buines (boñigas, aquesta no la sabíeu, oi?) calia retirar-la de la via pública tant sí com no. Un veritable problema econòmic i logístic. Afortunadament, el progrés acabaria portant la solució en forma d’energia elèctrica. Des del 1881 circulaven a Berlín tramvies moguts per una força menys aparatosa i més neta. Els cavalls foren substituïts en pocs anys per troleis i catenàries. A Barcelona, el darrer tramvia a cavall fou retirat el 1904.

Avui dia al món subsisteixen alguns serveis de caràcter turístic. Destaquem-ne el que connecta la ciutat australiana de Victor Harbar amb l’illa de Granite, per una passarel·la de fusta de només 600 metres. O el tramvia de Douglas, a l’illa de Man (a dalt), considerat el més antic del món encara en funcionament: són 2,8 quilòmetres pel passeig marítim de la localitat. Cap problema amb les deixalles orgàniques, suposo. Al contrari, unes bucòliques i silencioses passejades gaudint del paisatge.

[Imatges: bbc.com, totgracia.com, ephemeeralnewyork.wordlpress.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!