Neigà

Baixava avui en ascensor amb els companys de feina quan un ha comentat en broma que podria haver algú que es dediqués exclusivament a apretar els botons corresponents a cada planta de destinació. No estan els temps per crear aquest tipus de llocs de treball, és clar, però hi va haver una època en que els ascensoristes en edificis públics eren la cosa més normal del món.

Els que tenim una certa edat recordem els dels grans magatzems. Si no pujàvem per les escales mecàniques, ho feiem amb l’ascensor, dins del qual hi havia un encarregat d’anar picant els botons, obrint les portes i dient en veu alta què es venia a cada planta:

– tercer pis, sabates!

Tenia un considerable mèrit aquella professió, no apta per claustròfobs i sense més distracció que la relativa varietat de clients que anaven d’un pis a l’altre del Corte Inglés o Can Jorba, buscant la darrera novetat en roba o menatge de la llar.

La inexorable automatització de tot tipus de feines, especialment les més perilloses o rutinàries com la que ens ocupa, l’ha duta pràcticament a la desaparició, potser només amb l’excepció d’alguns elevadors d’edificis amb un gran nombre de visitants. El monument a Colom, per exemple…

[Imatge extreta del bloc Núria y los veintisiete, de l’humorista Antoni Jaumandreu, de Santa Coloma de Gramenet]