Via Tintín (0: trens d’acer)

En aquest bloc vaig publicar, fa algun temps, una sèrie dedicada als ferrocarrils i tramvies que apareixen als àlbums de Tintín, començant pel primer, Tintín al Congo. Gran error per la meva part ja que, per poc tintinaire que hom sigui, és sabut que a aquell llibre el va precedir un altre que s’aparta del cànon: Tintín al país dels soviets. La seva temàtica (un descarat i avui risible anticomunisme) i la seva poca qualitat artística (si la confrontem amb tota la producció posterior) van fer que l’àlbum no quedés inclòs en les col·leccions “normals” i no fos apreciat com la raresa que és fins molts anys després de ser dibuixat.

Bé, anem al gra. Hi ha trens a Tintín al país dels soviets? I tant! Ja a la plana número 1, igual que passava amb Tintín al Congo, l’atrevit periodista belga pren un tren amb destinació Berlín i Moscou (suposem que amb origen a Brussel·les, això no està clar). Després d’un atemptat, una detenció i una topada, el tren porta Tintín fins a una línia fronterera amb un rètol on es llegeix “Stolbetz” en ciríl·lic. No he sabut trobar aquesta població al Llibre gros de Petete o potser és que no vaig transliterar correctament el nom. Les aventures acaben com han començat, però amb el ferrocarril en sentit invers: les vinyetes ens detallen el recorregut, Lieja, Tirlemont, Lovaina i Brussel·les, on Tintín és rebut com un heroi.

L’àlbum es publicà al setmanari Le petit vingtième entre 1929 i 1930. Per tant, la Unió Soviètica que visita Tintín té pocs anys de vida però ja està sota el ferri comandament de Stalin. En aquella època el país començava el seu desenvolupament econòmic amb els característics plans quinquenals, el primer dels quals ja preveia una gran infraestructura Locomotora URSSferroviària: una línia que unia l’oest de Sibèria amb l’Uzbekistan, que complementava d’alguna manera el llegendari Transiberià, construït a l’època tsarista. Sobre els seus carrils potser transitava la locomotora de vapor FD de la foto, del 1932.

L’home a qui el dictador Stalin encarregà la supervisió de les grans obres industrials o de serveis de l’època fou l’ucraïnès Làzar Kaganóvitx (a la foto). D’ell depengué també la construcció del metro de KaganovitxMoscou, fins al punt de que va dur el seu nom fins el 1955 quan, en plena desestalinització, va ser substituït pel de Lenin. No és aquest el lloc oportú per estendre’s sobre el fascinant mitjà de transport de la capital russa (a sota, tren a Sokolniki, final del primer tram inaugurat), per dues raons: primera perquè començaríem i no acabaríem parlant d’història, anècdotes, decoracions i fins i tot llegendes; i segon, perquè Tintín va visitar el país dels soviets cinc anys abans de la seva posada en servei. No sabia el que es perdia.

Moscou[Imatges: Viquipèdia (tres primeres) i mundo.sputniknews.com (darrera)]

 

Via Tintín (1: el tren de Matadi, suposo)

Després d’anys de no fer-ho, aquest estiu m’he llegit amb calma, un per un i en ordre cronològic (com cal fer les coses) tots els àlbums de Tintín. I llegint-los m’assaltà una idea: localitzar i estudiar els ferrocarrils que puntualment apareixen als còmics d’Hergé.

Aparicions puntuals, és cert, però a la primera vinyeta del primer àlbum Tintín al Congo (no disposo de Tintín al País dels Soviets) ja apareix un tren, el que portarà el cèlebre reporter a algun port europeu, rumb a l’antiga colònia belga. Un destartalat ferrocarril a vapor de tres vagons és, però, el protagonista d’un dels molts episodis del llibre, quan el vehicle de Tintín hi xoca i qui surt més malparat és el tren, en consonància amb tota l’obra que, com se sap, presenta una visió ingènua i paternalista de la societat autòctona, resultat del context colonialista en què es va concebre el relat.

 Matadi

No sabem si aquell ferrocarril com de joguina va existir de veritat, però és probable que sí. És sabut que Hergé era molt puntillós en aquesta qüestió i a l’hora de dibuixar vehicles, edificis, obres d’art o armes s’inspirava sempre en objectes reals que després traslladava fidelment al dibuix.

El trenet ben bé podria ser el ferrocarril de Matadi, o així ho afirma el filòsof belga Henry van Lier, en un article sobre el Museu Imaginari de Tintín. Aquest ferrocarril , de 365 quilòmetres de longitud, uneix Matadi, el principal port del Congo (país que pràcticament no té més sortida al mar) i la capital, Kinshasa, antigament denominada Leopoldville en honor al rei dels belgues Leopold II, propietari (no rei, propietari) de la colònia. Construït entre 1890 i 1898, substituí la ruta per on els portadors transportaven les matèries primeres amb destinació a l’exterior (cafè, cocos, arròs, fusta, minerals…). La seva construcció suposà la mort de 1.932 persones i va haver de vèncer accidents naturals: les gorges del riu Congo, el canyó del riu M’pozo i els monts de Cristall. Aquestes dificultats foren evocades per l’escriptor Joseph Conrad (imatge) a Heart of Darkness (Al cor de les tenebres), que Coppola adaptaria al cinema canviant l’Àfrica pel Vietnam.

Conrad

El 1932 es refé el traçat i es va canviar l’amplada, de 750 a 1.067 milímetres. L’àlbum de Tintín és d’un any abans i la via del trenet que apareix dibuixat també sembla ben estreta. Cal dir que les obres d’adaptació van ser encara més tràgica en vides humanes: 7.000, si les fonts que he consultat són correctes. Encara el 2003 un accident amb 10 morts s’afegiria a la història negra de la infraestructura.

Matadi 1

Stanley (el de “Mister Livingston, I supose”), que va treballar per al rei Leopold i que va explorar la ruta per on discorriria posteriorment el tren, va deixar dit: “Sense ferrocarril, el Congo no val un penic”. Avui el país segueix tenint ferrocarril (totalitza 5.033 quilòmetres, repartits en quatre xarxes independents) i les seves matèries primeres valen no un penic sinó milions, i estan en l’origen de les contínues convulsions d’aquest estat centreafricà. Però això és una altra història.

(continuarà)

[Imatges: foto autor, Wikipedia i kongo-central.org]