Veure’l lliure com abans

Parlàvem la setmana passada de l’himne oficial de Canàries (2003) i de l’himne “oficiós”, el pasdoble “Canarias”, compost el 1935 pel nostre compatriota Josep Maria Tarridas, però n’hi ha més.

Tenim notícia d’un “Himno a Canarias” encarregat pel primer president autonòmic, Jerónimo Saavedra (dreta), al poeta i escultor tinerfeny Fernando García Ramos i al músic grancanari Juan José Falcón Sanabria, amb l’objectiu d’esdevenir oficial. Falcón es basà en melodies tradicionals canàries, com el tajaraste i en el Romance de la Sildana. Existeixen versions simfònica i folklòrica de l’obra, però no adquiriria mai el rang d’himne oficial, que acabaria tenint l’actual, una adaptació de l'”Arroró” de Teobaldo Power.

Finalment, cal parlar també de la cançó “Ach Guañac” (1978), del grup Taburiente, de La Palma (a baix). Pel seu contingut poèticament reivindicatiu, ha esdevingut l’himne oficiós dels sectors independentistes i anticolonials de les illes. Fa així:

Cuando amanece se despiertan,
todas las aguas del Atlántico.
Entre sus senos hay un pueblo,
que nació libre y hoy espera,
reconstruir sobre la herida
la nueva era de las islas,
sacar las cercas del paisaje
y verlo libre como antes.

Que el campesino siembre su propio pan,
y el pescador pueda trabajar sus redes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

Traer a todo aquel hermano
que por amarte hoy está lejos.
Unirnos todos al futuro
para que juntos seamos libres,
y en los lugares donde hay sed
reverdecer y darte el trigo,
y en los caminos que forjamos
ver crecer a nuestros hijos.

Que el campesino siembre su propio pan,
y el pescador pueda trabajar sus redes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

Un mar azul que brille,
con siete estrellas verdes,
el amarillo en tus trigales,
y el blanco en tus rompientes.

[Imatges: youtube, laprovincia.es i gomeratoday.com]

La terra dels meus amors

Dimecres passat, 30 de maig, fou el Dia de Canàries. Bon moment per parlar d’alguns dels seus himnes. N’hi ha més dels que ens pensem.

 

L’himne oficial de les Illes Canàries és, des del 28 d’abril de 2003, una variació de l'”Arroró” dels “Cánticos canarios” del músic Teobaldo Power (dalt), amb lletra del també músic Benito Cabrera. L’arroró (mot d’origen guanxe que significa “nounat”) és una cançó de bressol específicament canària, caracteritzada per ser melodiosa, lenta i monòtona, i amb lletres compostes per quartetes octosíl·labes.

Les primeres estrofes fan:

Soy la sombra de un almendro,
soy volcán, salitre y lava.
Repartido en siete peñas
late el pulso de mi alma.
Soy la historia y el futuro,
corazón que alumbra el alba
de unas islas que amanecen
navegando la esperanza.
Luchadoras en nobleza
bregan el terrero limpio
de la libertad…
Esta es la tierra amada:
mis Islas Canarias.
Como un solo ser
juntas soñarán.
Un rumor de paz
sobre el ancho mar.

 

Però l’arxipèlag compta amb una altra composició molt popular que té la consideració d’himne oficiós: el pasdoble “Canarias”. Va ser compost el 1935 per, i aquí hi ha la connexió catalana, Josep Maria Tarridas Barri, nascut a Sant Pol de Mar (esquerra), autor de sardanes i altres pasdobles i fundador de la cobla Llevantina, de Calella de la Costa; per la seva banda, devem la lletra al poeta valencià Joan Picot. Aquest n’és un fragment:

Ay, Canarias,
la tierra de mis amores!
Ramo de flores
que brota de la mar.
Vergel de belleza sin par
son nuestras islas Canarias,
que hacen despierto soñar.

Molts anys després, el conegut grup musical Los Sabandeños (sota) donaria una embranzida a la cançó i modificaria l’estil un punt carrincló de la lletra, tot afegint-hi una estrofa amb els noms guanxes de les illes, de clara intenció reivindicativa:

Siete estrellas brillan en el mar:
Benahoare, Hero y Tamarán,
Tytherogaket y Achinech,
Maxorata y Gomera también.

Cal dir, com a curiositat, que Josep Maria Tarridas mai no va visitar les illes. Així i tot, el seu pasdoble ha esdevingut un símbol present a tot arreu, ja que és la peça amb què clouen els actes les comunitats canàries repartides per tot el món.

[continuarà]

[Apunt publicat originalment al meu antic bloc Neigà el 19 de novembre de 2016; Imatges:  www.bienmesabe.org; www.enciclopedia.cat, fototeca.cat;  www.etnografiayfolklore. org]

Hidalgo, l’artista experimental (1927-2018)

El proppassat 26 de febrer morí a la seva casa d’Ayacata (Gran Canària) Juan Hidalgo Codorniu. Creador multidisciplinar, no hi hagué faceta artística que no conreés, des de la composició musical, on va excel·lir, fins a la fotografia, la pintura (a sota, exposició seva al CAAM de Las Palmas), l’escultura, la poesia o les performances, sempre des del vessant més experimental. Tingué, com veurem, relació amb el nostre país.

Hidalgo va néixer a Las Palmas de Gran Canària el 1927. La primera etapa de la seva vida la dedica a l’estudi de la música fins que el 1945 es trasllada a Barcelona, on ingressa a l’Acadèmia Marshall, la prestigiosa institució fundada per Enric Granados el 1901. Sota la direcció d’un altre músic de primer ordre, Xavier Monsalvatge, Hidalgo estudia piano, música de cambra, harmonia, contrapunt i fuga. La seva formació musical prosseguiria a Madrid, París i Ginebra. El 1957 fixa la seva residència a Milà, però és a Darmstadt (Alemanya) on estrena Ukanga, obra serial-estructural per a cinc grups de cambra, i més tard Caruga, i on coneix John Cage, l’avantguardista compositor conegut sobretot per la seva peça 4’33” (quatre minuts i trenta-tres segons de silenci absolut). Amb la influència de Cage, Hidalgo abandona la seva aposta pel dodecafonisme i abraça la música experimental. Juntament amb altres dos destacats compositors, l’italià Walter Marchetti i el català Josep Maria Mestres Quadreny, s’instal·la el 1960 a Barcelona novament. Per mitjà de Joan Brossa coneix Joan Prats, el secretari de Club 49, una associació privada promotora d’activitats culturals i amb l’ajuda de la qual crearia Música Oberta, organització dedicada a la música contemporània. Malgrat l’èxit del primer concert, Hidalgo i els seus socis han de marxar de Barcelona al no trobar prou suports per difondre unes idees musicals tan avançades per a l’època.

Establert a Madrid, la situació allí és pitjor, sense cap mena d’associació protectora; fou, però, a la capital de l’estat espanyol on el 1964 participa en la fundació del grup Zaj, una iniciativa artística bàsicament musical però que amb el temps es diversifica amb poetes, pintors, escultors (per exemple, el també canari Martín Chirino) i performers, practicant un “teatre musical” (a dalt, programa de mà d’un concert) on els gestos, els objectes, els poemes o les performances cobren protagonisme (un músic menjant-se una poma en una actuació va ocasionar un escàndol al Madrid de 1967). El 1972, avorrits per les pressions de la dictadura franquista, decideixen marxar de l’estat: el grup, que a partir d’ara el formaran només tres persones (Hidalgo i Marchetti, ja esmentats, i la performer Esther Ferrer, a la dreta) seguiria en activitat fins el 1996, quan el Museu Reina Sofía de Madrid li dedica una retrospectiva de la seva producció.

EL 1987 rep el Premi Canarias de Belles Arts i el 2016 el Premi Nacional (espanyol) de Cultura; el jurat destaca la seva trajectòria, innovació i aportació a l’art contemporani espanyol, suprimint tots els límits i encarnant l’esperit de les avantguardes internacionals. Per la seva part, l’historiador de l’art Julio Pérez Manzanares, que dedicà la seva tesi doctoral a l’obra d’Hidalgo definia l’artista recentment finat d’aquesta manera: “un poeta estrany, amb aquesta barreja de llenguatges i una base musical aplicada a tota la seva obra” i afegia que és necessari girar la vista cap a ell i la seva obra com a pioner de l’art experimental a Espanya, tant de forma individual com dins el col·lectiu Zaj.

 

A l’esquerra, dues instantànies recents de la intensa vida de l’artista: entrant en un homenatge que se li va dedicar (a dalt) i al seu casament al Bodegón del Pueblo Canario del seu Las Palmas natal (a sota).

 

 

[Informacions extretes de Viquipèdia, El País (10/11/1987 i 13/5/2015) i La Provincia (27/2/2018); imatges: laprovincia.es, foto Juan Carlos Castro, hundertmark-gallery.com, lavidanoimitaalarte.blogspot.com, foto Andrés Cruz i laprovincia.es]