Perquè visqués com una reina

A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s’alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles (a dalt). La seva gènesi amaga una història d’amor.

Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d’importació i exportació no li van ser aliens ni l’aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l’ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.

Un d’aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d’abans de la Primera Guerra mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles (esquerra), el protagonista de la nostra història d’avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa “més bonica i suntuosa” de tot Las Palmas, “perquè visqués com una reina”. I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d’un convent de monges. Del projecte se’n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s’usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar.

Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu manteniment fou inassumible, de manera que se’n va fer càrrec primer l’ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l’han destinat a diferents funcions administratives i culturals (a la dreta, concert al pati). En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música

[Apunt publicat originalment al bloc Neigà el 25 de març de 2017; informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: “De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970“; imatges: www.lpavisit.com, www.laprovincia.es, www.ociolaspalmas.com]

El gran pintor muralista canari

Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se’l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.

El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l’ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s’introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D’Ors…). El 1907 féu la seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d’un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L’Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l’autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l’ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d’Enric Granados.

Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s’instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o “neocanària”, treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques “Poemas del Atlántico” i “Poemas de la tierra”, pensades per formar part d’un projecte més ambiciós i inacabat, de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques (dreta).

Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.

[Apunt publicat originalment al bloc Neigà l’1 d’abril de 2017; fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) retrat de Néstor, Viquipèdia, (2) “El jadín de las Hespérides”, 1908-09, www.balclis.com, (3) “Poema de la tierra 7”, platorredemontaigne.com]

Es busca amor, salut, temps i diners

El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l’arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d’adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l’interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l’antropologia francesa. Efectivament, l’errònia creença de que entre l’home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.

Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d’aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s’erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l’illa (1874).

Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures… Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit “tant s’hi va trobar i tant s’hi va destrossar”. Era conscient de l’enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: “l’exploració d’aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners”.

Un incident determinà que Grau-Bassas s’allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l’aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L’acusació d’apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l’Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.

El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S’hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures… i s’hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l’arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l’arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).

[Apunt publicat el 4 de març de 2017 al bloc Neigà; amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatge: www.elmuseocanario.com]

El misteri del canonge

Hi ha alguna manera de relacionar les Canàries, Catalunya, el carlisme i uns fets misteriosos, dignes de “Cuarto Milenio”? Recargolant una mica les coses, sí. Presentarem avui la biografia d’un singular català que va fer bona part de la seva carrera eclesiàstica a les Canàries: Josep Roca Ponsa. Nascut a Vic el 1852, ingressà al seminari d’aquesta ciutat, però ben aviat (1872) passà al de Canàries, on seria ordenat de sacerdot, on exerciria la docència en diferents càtedres i d’on seria nomenat rector (1890). Canonge de la catedral (1876), presidí l’any següent, en nom del bisbe Urquinaona (que ho seria després de Barcelona), una peregrinació a Roma dels eclesiàstics canaris. El 1892 passà a Sevilla i l’any següent guanyà les oposicions de canonge magistral d’aquella arxidiòcesi andalusa, funció que exerciria fins a la seva mort, esdevinguda a Las Palmas el 1938.

Més interessant que el seu aparatós currículum eclesiàstic és la seva posició ideològica i el seu activisme polític, i és que Roca era un destacat tradicionalista, un carlí del morro fort. Entre el 1873 i el 1888 publicà articles en diversos periòdics de Las Palmas (El Triunfo, La Tregua, El Gòlgota, EL Faro Católico de Canarias Revista de Las Palmas), on defensava vehementment l’Església catòlica i els seus pontífexs. El 1878 publicà un llibre per refutar els errors racionalistes de pamflets que en aquell moment corrien per la capital canària, en la línia antiliberal del papa Pius IX, que llavors acabava de morir.

A la seva arribada a Sevilla es manifesta ja obertament tradicionalista, continuant amb el seu zel propagandista i incorporant-se a l’activitat política (articles a El Correo Español, fundació del setmanari El Radical, director espiritual de la Juventut jaumina sevillana, participació en assemblees tradicionalistes i en el Consell de Cultura que presidí Víctor Pradera. El 1919 participà, convocat pel pretendent Jaume de Borbó, a la Junta Magna de Biarritz (a la imatge, tercer per l’esquerra de la primera fila).

Indiscutiblement havia de ser un home de fortes conviccions i d’excepcional caràcter. Es parlava d’ell en aquests termes: “Gusta de recias lides y las decisivas batallas, a las que aporta todo el fuego de su corazón y toda la poderosa energía de su inteligencia, formada al calor de los grandes maestros de la escolástica cristiana, con quienes ha convivido y convive en larga e íntima familiaridad. Es un gigante al que no sabrían rendir ni vencer los más fieros golpes de los enemigos, y que aun lleno de heridas se levantaría de nuevo abrazando su escudo y corriendo a probar una vez más sus armas con los que le hubieran derribado por tierra“. “Vibrante, enérgico, fogoso, sus palabras tienen sonoridades de clarín de guerra, y su voz estampidos como de ametralladora o de cañón. Al hablar, su alma entera asoma a sus labios y se derrama sobre el auditorio, comunicándole sus estremecimientos y poderosas palpitaciones”. Déu n’hi do, especialment això de les sonoritats de clarí de guerra i l’ànima vessant sobre l’auditori…

Falta lligar aquest personatge amb els misteris a què fèiem referència al principi de l’apunt. Roca Ponsa, una vegada destinat a la seva plaça de canonge magistral de Sevilla, s’instal·là a la Casa Santa Justa (que després seria coneguda precisament com la Casa del Magistral, imatge de la dreta), una hisenda de dues plantes situada a Villanueva del Ariscal, a 15 quilòmetres de la capital andalusa. Allí vivia amb una serventa, de nom Dolores Sánchez, que un dia desaparegué misteriosament sense deixar cap rastre. Les xafarderies de la gent, que sempre posa més formatge que pa, parlaven d’una relació sentimental entre ells dos i van concloure que el primer féu emparedar la segona, potser per gelosia, en una cambra secreta del soterrani de l’edifici. Molts anys després, a la dècada dels 70 del segle passat, els nous estadants de la casa van començar a referir estranys fenòmens: sorolls, presències paranormals, moviment d’objectes… L’aura de misteri que envoltava aquell lloc va fer que es tingués per encantat i que les mares amenacessin els nens que no es portaven bé dient-los “et tancaré a la casa del magistral”, com si fos l’home del sac. Avui en dia, l’edifici està semiabandonat amagant, qui sap, algun secret inconfessable d’un capellà, vigatà, carlista i canari, tot a l’hora.

[Informacions extretes de Viquipèdia i de josemanuelgarciabautista.wordpress.com; imatges: Viquipèdia (1), sevillaciudaddelembrujo.blogspot.com (2 i 4) i everipedia.org (3)]

 

 

De com els pubs irlandesos van arribar a Canàries

Ahir va ser Sant Patrici, el patró d’Irlanda (dreta), una commemoració religiosa però també una festa cultural (Saint Patrick’s DayLá Fhéile Pádraig) que aquell país ha sabut exportar a tot el món, envaint-lo pacíficament amb la famosa cervesa negra Guiness i ocupant-lo amb els característics pubs.

Avui la seva presència és habitual a les nostres ciutats, però hi va haver un moment en què els pubs irlandesos eren tota una novetat. També a les Canàries. La gènesi del primer pub a les illes (a Las Palmas, per ser exactes) és curiosa: la idea la va tenir el 1996 un senyor de nom Ismael Mesa mentre es trobava al vàter realitzant les seves necessitats fisiològiques mentre llegia un article sobre el boom dels pubs irlandesos. A Mesa, un emprenedor casat amb una irlandesa i gran amant d’aquell país, se li va encendre la llumeta i va decidir muntar el primer pub 100% autènticament irlandès, allunyat de les imitacions que hi ha al sud, a Playa del Inglés, de banderetes i happy hour.

El lloc elegit va ser un antic karaoke coreà a la cantonada dels carrers Martínez de Escobar i Franchy Roca de la capital grancanària. La decoració del local (inclosos tot tipus d’objectes vintage) va arribar per mar en un contenidor de 20 metres, ocasionant un embús de trànsit al centre de la ciutat. Un mes després s’inaugurava el local, batejat Sheehan’s. Decorat en verd clar, el color nacional irlandès, el local servia cervesa Guiness  en barrils procedents de l’illa, d’on era també la música ambiental que s’hi sentia.

Va ser aquí on es va començar a sentir a parlar del Saint Patrick’s Day. El 1997 es va organitzar per primera vegada, amb assistència de tota la comunitat irlandesa a Canàries, inclòs el cònsol. Amb els anys, anar a aquest pub el 17 de març vestit amb algun detall verd i beure fins l’hora del tancament s’ha convertit en tota una tradició. I tot va començar en la intimitat d’un excusat.[Informació extreta de https://grupomacaronesia.com/396; imatges:  https://www.facebook.com/Sheehans-Irish-Pub, Viquipèdia, poemsandpoderings.wo] 

 

 

Bou per bèstia grossa

El projecte estrella de l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Canària, pel que a transport públic es refereix, és la “Metroguagua”. Sota aquesta enganyosa denominació, que evoca una gran infraestructura subterrània per a orgull dels seus ciutadans i a l’alçada de les grans metròpolis, s’hi amaga una vulgar línia d’autobús (una guagua com diuen allà), amb aparença de tramvia modern, en carril reservat i amb tracció híbrida, seguint el model conegut com BRT (Bus Rapid Transit), implantat en altres ciutats del món però que no ha acabat de quallar mai, segons ens recorda una plataforma d’oposició a aquest transport oberta a Facebook (LPGC dice no a la metroguagua y sí al tranvía).

La idea en sí no és dolenta: una línia d’autobús ràpida que uneix el sud amb el nord de la ciutat i interconnectada amb la resta de línies i amb els avantatges habituals (carril propi, preferència semafòrica, etc.). El problema és que es presenta com una novetat i una gran innovació tecnològica quan no ho és. Podria ser substituït perfectament per un tramvia, que sí que seria una òptima solució, amb un cost més elevat però amb una vida útil molt més llarga, amb més capacitat de transport de persones, més silenciós i ecològic (elèctric de veritat, no a mitges com la Metroguagua). Parlant de costos, aquest invent sí que costarà una milionada, part de la qual destinada a absurdes despeses de publicitat i promoció, com denuncia la plataforma d’oposició. Per últim, but not least, les obres van començar amb la inevitable primera palada de terra per part de les autoritats, amb abundant presència mediàtica. Des del dia següent, les obres (a l’estratègica avinguda de Pío XII) han quedat aturades, amb tot el desplegament de rajoles aixecades, tanques i cintes de protecció, però sense notícies de represa.

La iniciativa és un excel·lent exemple per il·lustrar-nos de la (mala) manera de fer de les administracions: canviant el nom de les coses per aparentar el que no és, disbauxes econòmiques, mala planificació, precipitacions… A tot arreu passa el mateix; com era allò de les faves?

[Imatge: els vehicles seran una mena de tramvies disfressats; per cert, la foto està presa a la plaça d’Espanya de Barcelona; www.suguaguas.com]