Accessos (de Móra la Nova al Vendrell)

Es cregui o no, aquesta setmana he viscut dues vegades seguides la mateixa situació: algú al carrer m’ha preguntat com havia de fer per arribar a l’estació de Tarragona. Les dues persones que en dies diferents precisaven aquesta informació eren ambdós orientals, curiosament (residents o turistes, aquí ja no arribo). No m’estranya excessivament aquest fet: l’estació de tren de la nostra ciutat es troba situada d’una manera que costa trobar-la: no està en una gran plaça al final d’una gran i cèntrica avinguda, per entendre’ns. És a dir, l’accés no és del tot clar.

Que trobar una estació de tren sigui dificultós és perfectament coherent amb la realitat del nostre transport públic ferroviari. Tots els elements semblen confabular-se, amb voluntat o sense, perquè l’usuari l’acabi avorrint: retards, aglomeracions, tarifes elevades, serveis insuficients… Res de nou. L’accés al tren, sigui a una estació o a un vagó pròpiament dit, està d’actualitat. Al respecte, la mateixa setmana que m’ha tocat adreçar gent a l’estació de Tarragona ens ofereix dues notícies, una de dolenta i una de bona.

images (18)

La dolenta és que a l’estació de Móra la Nova, seguint una ja arrelada tradició per part de RENFE (aquestes tradicions sí que es respecten, ves), s’ha eliminat la taquilla de venda de bitllets. De fet ja no era la taquilla, sinó el bar de l’estació que fins ara feia tots els papers de l’auca, però que no renovarà la concessió que tenia. Per bé que s’instal·larà una màquina expenedora (per la pressió de la Plataforma Trens Dignes de les Terres de l’Ebre), la solució no deixa de ser un pedaç com la mateixa plataforma denuncia i mostra el progressiu abandonament a que és sotmès l’usuari qualunque.

La notícia bona és que Cristian González, un jove del Vendrell imagesK6KHQWSAamb problemes de mobilitat i que el setembre que ve ha d’iniciar estudis universitaris a Barcelona, ha aconseguit que RENFE assigni a la línia entre la capital del Baix Penedès i la del país un tren adaptat a persones que es desplacen en cadira de rodes (doncs no, no n’hi havia fins ara!). La decisió de l’operadora no ha vingut per inspiració divina: ha calgut la iniciativa del propi interessat i 350.000 signatures de suport a les xarxes socials per aconseguir una cosa bastant òbvia: que tothom pugui accedir a un tren. Un transport que, a vegades s’oblida, és un servei públic.

[Imatges: www.elpuntavui.cat i www.diaridetarragona.com]