Via Tintín (i 8: sempre a l’hora)

Als dos àlbums de les aventures de Tintín a la lluna no apareixen vehicles sobre rails. Per lògica, tot el protagonisme se l’enduen els coets i els ginys per circular per territori selenita, de manera que hem d’esperar a L’afer Tornassol per retrobar-nos amb trens i tramvies. I no ho podíem fer en millor lloc: Suïssa. Efectivament, la denominada Confederació Helvètica pot ser considerat el territori que disposa del millor transport públic en termes d’eficiència. La puntualitat dels trens suïssos, i per extensió de qualsevol aspecte de la vida social, ha acabat esdevenint un tòpic. Però qui parla de puntualitat, també ho pot fer de netedat, informació o tracte dels seus empleats.

Gare_de_Cornavin,_entrée_principaleUna part de l’acció de L’afer Tornassol passa a l’estació Cornavin de Ginebra, un dels centres neuràlgics de la xarxa ferroviària suïssa, operada per la SBB-CFF-FFS, la RENFE d’allí. Si ens fixem bé, les sigles CFF (Chemins de fer fédéraux suïsses) apareixen en una de les vinyetes de l’àlbum, que reprodueix fidelment la façana principal de l’estació, construïda als anys vint en un moment de grans obres pel fet d’esdevenir Ginebra la seu de la Societat de Nacions. A les seves andanes podem prendre trens que ens duran a París, Lió, Milà, Venècia, Lausana, poblacions properes i, naturalment, l’aeroport de la ciutat. Precisament el que va a Lausana és el tren que han de prendre els nostres amics Tintín i Haddock per anar a Nyon i trobar el professor Tornassol;  tren que no seran a temps d’agafar: com ha de ser, surt puntualment a l’hora que té marcada.

Si Suïssa excel·leix en el perfecte estat de revista dels seus ferrocarrils, què no dir del seu transport urbà? La suïssa és una societat altament conscienciada pel que fa a l’ordenació de les ciutats, la minimització de la contaminació atmosfèrica i sonora o als aspectes purament estètics del seu mobiliari urbà. Això unit, perquè no dir-ho, a l’alt nivell sòcio-econòmic assolit, ha propiciat una destacada aposta pel transport públic, especialment pel tramvia, superior a la d’altres països.

Ginebra va ser la primera ciutat suïssa (i una de les primeres europees) en disposar de tramvies. El 1862 un servei a cavalls unia la ciutat amb la veïna Carouge, inaugurant així una xarxa que en la pràctica és la més antiga de les europees sense interrupció. Altres fites de la història tramviaire genevesa seran l’electrificació (1894), l’adopció de l’ample mètric (1902) i el progressiu tancament de línies, fins quedar el servei reduït a una de sola (1969). El 1923 s’havia arribat als 119 quilòmetres de línies, 15 dels quals creuaven la frontera amb la veïna França.

En un moment d’aquesta llarga història, els anys cinquanta i seixanta, va circular el tramvia 1965_tw_geneve_rive_1_trecollede la imatge, sospitosament semblant al que apareix a la pàgina 20 de L’afer Tornassol, i molt allunyat en temps i en prestacions dels moderns Bombardier que avui llisquen, lluents, veloços i silenciosos, pels carrers de Ginebra.

Bombardier_Flexity_Outlook_Cityrunner_n°891_Genève

I aquí s’acaba la via Tintín: ni les aventures al Tibet, ni el vodevil de la Castafiore, ni el vol de Sidney van propiciar l’aparició de cap vehicle que fos d’interès per a aquest bloc. Són aventures gestades als anys seixanta i setanta del segle passat, època en què la massiva presència de l’automòbil té la seva contrapartida en la reculada del transport públic sobre vies, especialment l’urbà. Un transport que, com s’ha anat veient unes dècades més tard, no havia dit la seva darrera paraula. Llàstima que Hergè no hagi estat a temps de plasmar-ho en els seus dibuixos de línia clara.

[Imatges: estació Cornevin (Viquipèdia), tramvia antic (www.amtuir.org, foto Trecolle), Bombardier (Viquipèdia)].

 

Via Tintín (6: vigileu les carteres)

És una llàstima que a El ceptre d’Ottokar no aparegui cap referència ni ferroviària ni tramviaire, perquè l’escenari en què es desenvolupa l’acció (el fictici regne de Sildàvia), paradigma de l’Europa balcànica, demana almenys un mitjà de transport comme il faut: potser un antiquat tramvia amb pantògraf, tan típic d’aquelles contrades, o, per què no? l’Orient Express.

El següent àlbum de la sèrie, El cranc de les pinces d’or, famós per l’aparició del capità Haddock i el seu vocabulari, tampoc és gaire fructífer amb el tema que ens ocupa. Jo només he sabut trobar una referència a una “estació del Nord” (de trens o d’autobusos?) mentre el nostre protagonista és a Bagghar, el gran port de la costa del Marroc. Gran port en la imaginació d’Hergé: tal ciutat no existeix a la vida real.

440px-Brussel_984_-1-

A L’estel miseriós, res de res. No serà fins a El secret de l’Unicorn on hi trobarem un transport real en una ciutat real: dues referències (al guió, no en dibuix) al tramvia de Brussel·les, si considerem que Tintín viu a la capital belga, a jutjar per les pistes que ens dóna algun àlbum en aquest sentit. Curiosament, les dues vegades que apareix el tramvia, per imperatiu de la trama se’l relaciona amb el robatori de carteres. El tramvia, en segons quines èpoques o circumstàncies, com en tota aglomeració de gent, és especialment procliu a la proliferació de pickpockets. A casa nostra ja en parlava un conegut cuplet:

Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i qui tot sovint hi puja… ja està fresc!
L’ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un raffles… d’ocasió.

Un altre tramvia, se suposa que també de Brussel·les, NELS_-_BRUXELLES_-_Gare_du_Midireapareixerà ara dibuixat a Les set boles de cristall. Parlem-ne una mica. El tramvia va aparèixer a la capital belga l’1 de maig de 1869. Totalitza 19 línies i 215 quilòmetres de vies, però n’havia arribat a tenir 241 el 1945 (tres anys abans que la publicació de Les set boles de cristall). La consistent xarxa de transports brussel·lesa es complementa amb diverses línies de metro, famós entre més coses per les seves estacions decorades amb personatges de còmic. També de Tintín, lògicament. En una altra ocasió ens hi referirem amb més calma.

440px-Metro-halleepoortEl que caracteritza la relació entre el tramvia i el metro d’aquella ciutat és el concepte de “pre-metro”: un servei bàsicament a nivell de carrer (tramvia) que discorre ocasionalment per túnels (metro) a les zones de mobilitat més problemàtica. Encara que va aparèixer el 1958 (en ocasió de la celebració de l’exposició universal es va construir un túnel tramviari a la cèntrica Gare du Midi), el pre-metro projectat i executat com a tal va ser inaugurat pel rei Balduí el 1969 (tram De Brouckère-Schuman). És una intel·ligent solució que aprofita els avantatges d’ambdós mitjans de transport i que posa de relleu, una vegada més, l’interès amb què l’Europa seriosa es pren els temes de mobilitat. Sens dubte un transport ràpid, còmode i eficient. I segur, malgrat l’aparició d’algun raffles inoportú.

(continuarà)

[Imatges, de dalt a baix: primeres vinyetes de Les set boles de cristall; antic tramvia preservat al Museu del Transport Urbà, la Gare du Midi els anys 20, estació de pre-metro de Porte de Hal / Hallepoort; foto autor i Wikipedia]

Via Tintín (5: els primers, també en atencions)

Continuem el periple de Tintín, després d’unes quantes setmanes d’interrupció, amb un nou àlbum, L’illa negra, localitzat a les Illes Britàniques i on trobem tres referències ferroviàries. Què menys: aquí nasqué, entre Liverpool i Manchester, el 1830, el ferrocarril, un sistema de transport cridat a revolucionar els hàbits de mobilitat de la societat.

La primera referència, només iniciar-se el llibre, és l’exprés Colònia-Brussel·les-Londres. És clar que aquest tren no feia cap connexió directa entre les capitals belga i anglesa ja que en l’època en què es creà el dibuix, anys trenta, el canal de la Mànega s’havia de salvar en vaixell. No seria fins els anys 90, amb la inauguració del túnel del Canal de la Mànega, que es posaria en marxa el denominat Eurostar, tren d’alta velocitat que connecta Brussel·les i Londres en una hora i cinquanta-un minuts, exactament. Això si no hi ha un incendi dins del túnel, cosa que ha passat aquesta nit casualment.

Eurostar_at_St_Pancras_railway_station

El nostre periodista, doncs, es veu obligat a agafar un vaixell per travessar el canal fins arribar a Dover, on pren un altre tren que no va a Londres sinó a Littlegate. No trobareu aquesta ciutat al mapa: Hergé, com era relativament habitual en ell, posà una localitat fictícia a la trama de L’illa negra.

Finalment, Tintín efectua dos viatges ben poc plàcids en dos trens: un de passatgers, on al vagó-menjador organitza un petit daltabaix perseguit pels malfactors de torn; l’altre de mercaderies, on el simpàtic Milú es cruspeix un pollastre sencer regat amb whisky, procedent d’una oportuna fuita de la cisterna. La presència de la preuada beguda alcohòlica a l’àlbum (i a molts altres, des que apareix el capità Haddock) està més que justificada: estem a Escòcia. Per cert, la marca del whisky de les aventures de Tintín, Loch Lomond, també era fictici fins que la seva popularitat va fer que s’acabés registrant i comercialitzant.

Escòcia, com la seva veïna Anglaterra, va gaudir ben aviat de ferrocarrils. El que uneix les dues principals ciutats, Edimburg i Glasgow, data del 1842, anterior al nostre Barcelona-Mataró. Un dels monuments més representatius d’aquella nació és el Forth 440px-Bb-forthrailbridgeBridge, el pont en mènsula construït el 1890, que travessa el fiord del mateix nom i que és considerada una obra pionera de l’enginyeria civil.

Un tren britànic és el protagonista d’una curiosa anècdota de fa ben poc. Ens l’explica el molt recomanable bloc Treneando. Adam Greenwood, un jove de 16 anys viatjava en un tren entre Euston i Glasgow quan, després de fer les seves necessitats fisiològiques va adonar-se, alarmat, que als serveis del vagó no hi havia paper Troon_380105higiènic. Les noves tecnologies van salvar Adam de la “situació límit” en què es trobava: va tuitejar el problema, la piulada va arribar en pocs moments en coneixement de la companyia operadora (la Virgin Trains, propietat del milionari aquell que vol anar a l’espai), que va disposar el necessari perquè un empleat l’esperés a la següent estació amb un rotlle del preuat paper. Envejable exemple d’eficàcia i atenció a l’usuari per part dels ferrocarrils train-poo-mainbritànics, ben lluny de les dels catalans (o espanyols, mai no se sap molt bé de qui depenen): qualsevol semblança entre uns i altres és mera coincidència.

[Imatges: un Eurostar a l’estació londinenca de Saint Pancrass, el Forth Bridge, tren de First ScotRail a l’estació de Troon i captura de la piulada d’Adam; Viquipèdia i treneando.com]