Els ‘ñameros’

Un lector d’aquest bloc, de nom Rahuel, m’ha indicat en un comentari en català, ja fa un mes, que ell és nascut a San Andrés y los Sauces, municipi de l’illa de La Palma, cosa que m’ha sorprès una mica. Tot bé arran d’un apunt il·lustrat amb la façana de l’església de Monserrat d’aquella població. De la petjada deixada pels catalans en aquell indret de l’illa canària (el conqueridor Marc Robert, l’ingenio de sucre, els Manantiales de Marcos y Cordero o l’esmentada església, situada a Los Sauces (a dalt, vista aèria) ja en vaig parlar en una ocasió en el bloc germà. Avui farem una visita turística a San Andrés y los Sauces

Es tracta d’un municipi de 4.171 habitants, format pels dos nuclis que li donen nom, units com a resultat de la crisi de la canya de sucre. Aquest producte agrícola, capital per a l’economia de la zona en altres èpoques, ha quedat reduït al que es destina per a la confecció del rom Aldea, l’únic que ha sobreviscut. Avui sobresurt la producció platanera i també té una certa presència el ñame, motiu pel qual els habitants de San Andrés y los Sauces són coneguts popularment a l’illa com ñameros. Completa el paisatge de la zona l’abundant presència de la laurisilva, una formació boscosa característica de les Canàries, i encara l’indret de Los Tilos (a dalt), declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO.

San Andrés fou fundada just després de l’ocupació castellana, el 1507 ja havia obtingut el títol de villa, i durant els segles XVI i XVII fou un dels nuclis més pròspers de La Palma, gràcies sobretot a la canya de sucre i a l’exportació de vi. L’activitat econòmica atragué molts comerciants estrangers (catalans, portuguesos, flamencs, genovesos…). De la prosperitat de San Andrés en donen fe les cases de les principals famílies de l’època, les més antigues de l’illa, exemple d’arquitectura tradicional i popular canària, construccions de grossos murs de pedra i fang edificats a banda i banda d’uns característics carrers empedrats. Qui vulgui conèixer el passat de la població té més punts d’interès, com l’església de San Andrés (a dalt, segle XVI), la capella del Pilar, l’ermita de San Sebastián, el cementiri antic, el Calvario, les restes del convent franciscà de Nuestra Señora de la Piedad i, finalment, un antic molí d’aigua actualment reconvertit en museu etnogràfic dedicat al gofio, la coneguda polenta canària.

Prop de San Andrés hi ha altres tres indrets que mereixen ser visitats. Un és el Puerto Espíndola, l’antic port comercial amb fortificació (es conserven restes d’un castell) que conegué una gran activitat els segles XVI i XVII i que amb la construcció de la carretera declinà els anys 30 del segle passat, esdevenint avui un modest port pesquer. El segon és El Charco Azul (a dalt), un conjunt de piscines naturals d’aigües sossegades al costat d’un habitualment agitat Atlàntic. El tercer és el viaducte de Los Tilos (dreta), el pont d’un sol arc més gran de l’estat espanyol (255 metres de llum i 353 metres de longitud total) que salva un barranc de 150 metres. No hi ha perill de que caigui: fou inaugurat el 2004 per la ministra Magdalena Álvarez (ni partía, ni doblá).

Per acabar, una curiositat: San Andrés y Los Sauces es disputa, amb altres poblacions de l’estat, la introducció de l’Enterrament de la Sardina com a acte que clou el període carnavalesc. És difícil concedir-los la raó, el cert és que és una festa molt tan arrelada que han decidit sol·licitar la seva declaració “d’interès turístic” (esquerra).

[Imatges: sanandresysauces.es, holaislascanarias.com, lapalma-wandelen.nl, megaconstrucciones.net]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *