‘Durmieron a los argentinos’

Dies de futbol, de seleccions i de Mundial de Rússia. També hi ha una selecció canària de futbol i tampoc li és permès participar a les competicions internacionals. Els precedents d’aquesta selecció cal trobar-los als anys vint. Segons l’estudiós Javier Domínguez García (Etnografía del fútbol canario, Cien años de fútbol canario, 50 ilustres del fútbol canario: leyendas), el 1925 es desplaçà a la península un combinat de jugadors de diferents equips, bàsicament grancanaris, que sota l’etiqueta “selecció canària” jugarien a València, Castelló i Barcelona.

Als anys quaranta, un nou combinat canari, amb els millors jugadors que formaven part d’equips de l’estat (set grancanaris, tres tinerfenys i un palmer, imatge de la dreta) s’enfrontà al San Lorenzo de Almagro (l’equip del papa Francesc), de gira per la península. El partit devia ser èpic, com relata Emilio González Déniz a Crónicas del salitre : “los canarios jugaron con la precisión de un reloj suizo, durmieron a los argentinos y les metieron cuatro goles; todo ello en el primer tiempo. Los argentinos amagaron con no salir a jugar la segunda mitad, lo que estuvo a punto de ocasionar un problema de orden público. Al final, regresaron a la cancha y maquillaron el resultado con un definitivo 4-2″ i conclou que “durante años, la memoria de aquel partido fue el mejor aval en la Península para un jugador canario de fútbol“.

Als anys seixanta i setanta, la Unión Deportiva Las Palmas començà a ser considerada, metafòricament, com la “primera selecció nacional canària”, en un moment que encara no es podia parlar de seleccions regionals o autonòmiques i, encara menys, nacionals. Alguns dels noms més destacats foren Tonono, Gernán Devora (a l’esquerra), Guedes, Castellano, Mamé León, Gilberto I i II, Marrero o José Juan, a més del conegut entrenador Luis Molowny. 

En els temps actuals, el 1995 es creà formalment una selecció canària que, a imatge de la catalana o la basca, s’ha limitat a partits amistosos durant l’època nadalenca, enfrontant-se a Letònia, Iugoslàvia, Angola o dues vegades a Veneçuela, país amb el qual les Canàries manté una forta vinculació. Des del 2007 la selecció no ha tornat a ser convocada: malgrat el soi-disant nacionalisme del partit que encapçala, el Govern canari no ha mostrat un especial interès en incentivar-ho.

Les relacions entre el futbol, en aquest canari, i la identitat dels pobles ha estat estudiada pel periodista Enrique Bethencourt a El fútbol canario. Identidad, Valerón y otros desmarques. Ell també és de l’opinió en considerar la UD Las Palmas una “selecció nacional canària” en la seva època més triomfant, anys seixanta i setanta, la del seu jugador més admirat, Germán Dévora, després de Messi el millor determinant en els passis, segons afirma. Establint comparacions amb el nostre futbol, també diu que aquella Unión Deportiva fou un equip avançat a l’actual concepció de joc col·lectiu del Barça.

[Informacions extretes de eldiario.es i historiadelfutbolcanario.com; imatges: 20minutos.es, historiadelbutbolcanario.es i eldiario.es]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *