VIA A VIA

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

5 de maig de 2018
0 comentaris

El misteri del canonge

Hi ha alguna manera de relacionar les Canàries, Catalunya, el carlisme i uns fets misteriosos, dignes de “Cuarto Milenio”? Recargolant una mica les coses, sí. Presentarem avui la biografia d’un singular català que va fer bona part de la seva carrera eclesiàstica a les Canàries: Josep Roca Ponsa. Nascut a Vic el 1852, ingressà al seminari d’aquesta ciutat, però ben aviat (1872) passà al de Canàries, on seria ordenat de sacerdot, on exerciria la docència en diferents càtedres i d’on seria nomenat rector (1890). Canonge de la catedral (1876), presidí l’any següent, en nom del bisbe Urquinaona (que ho seria després de Barcelona), una peregrinació a Roma dels eclesiàstics canaris. El 1892 passà a Sevilla i l’any següent guanyà les oposicions de canonge magistral d’aquella arxidiòcesi andalusa, funció que exerciria fins a la seva mort, esdevinguda a Las Palmas el 1938.

Més interessant que el seu aparatós currículum eclesiàstic és la seva posició ideològica i el seu activisme polític, i és que Roca era un destacat tradicionalista, un carlí del morro fort. Entre el 1873 i el 1888 publicà articles en diversos periòdics de Las Palmas (El Triunfo, La Tregua, El Gòlgota, EL Faro Católico de Canarias Revista de Las Palmas), on defensava vehementment l’Església catòlica i els seus pontífexs. El 1878 publicà un llibre per refutar els errors racionalistes de pamflets que en aquell moment corrien per la capital canària, en la línia antiliberal del papa Pius IX, que llavors acabava de morir.

A la seva arribada a Sevilla es manifesta ja obertament tradicionalista, continuant amb el seu zel propagandista i incorporant-se a l’activitat política (articles a El Correo Español, fundació del setmanari El Radical, director espiritual de la Juventut jaumina sevillana, participació en assemblees tradicionalistes i en el Consell de Cultura que presidí Víctor Pradera. El 1919 participà, convocat pel pretendent Jaume de Borbó, a la Junta Magna de Biarritz (a la imatge, tercer per l’esquerra de la primera fila).

Indiscutiblement havia de ser un home de fortes conviccions i d’excepcional caràcter. Es parlava d’ell en aquests termes: “Gusta de recias lides y las decisivas batallas, a las que aporta todo el fuego de su corazón y toda la poderosa energía de su inteligencia, formada al calor de los grandes maestros de la escolástica cristiana, con quienes ha convivido y convive en larga e íntima familiaridad. Es un gigante al que no sabrían rendir ni vencer los más fieros golpes de los enemigos, y que aun lleno de heridas se levantaría de nuevo abrazando su escudo y corriendo a probar una vez más sus armas con los que le hubieran derribado por tierra“. “Vibrante, enérgico, fogoso, sus palabras tienen sonoridades de clarín de guerra, y su voz estampidos como de ametralladora o de cañón. Al hablar, su alma entera asoma a sus labios y se derrama sobre el auditorio, comunicándole sus estremecimientos y poderosas palpitaciones”. Déu n’hi do, especialment això de les sonoritats de clarí de guerra i l’ànima vessant sobre l’auditori…

Falta lligar aquest personatge amb els misteris a què fèiem referència al principi de l’apunt. Roca Ponsa, una vegada destinat a la seva plaça de canonge magistral de Sevilla, s’instal·là a la Casa Santa Justa (que després seria coneguda precisament com la Casa del Magistral, imatge de la dreta), una hisenda de dues plantes situada a Villanueva del Ariscal, a 15 quilòmetres de la capital andalusa. Allí vivia amb una serventa, de nom Dolores Sánchez, que un dia desaparegué misteriosament sense deixar cap rastre. Les xafarderies de la gent, que sempre posa més formatge que pa, parlaven d’una relació sentimental entre ells dos i van concloure que el primer féu emparedar la segona, potser per gelosia, en una cambra secreta del soterrani de l’edifici. Molts anys després, a la dècada dels 70 del segle passat, els nous estadants de la casa van començar a referir estranys fenòmens: sorolls, presències paranormals, moviment d’objectes… L’aura de misteri que envoltava aquell lloc va fer que es tingués per encantat i que les mares amenacessin els nens que no es portaven bé dient-los “et tancaré a la casa del magistral”, com si fos l’home del sac. Avui en dia, l’edifici està semiabandonat amagant, qui sap, algun secret inconfessable d’un capellà, vigatà, carlista i canari, tot a l’hora.

[Informacions extretes de Viquipèdia i de josemanuelgarciabautista.wordpress.com; imatges: Viquipèdia (1), sevillaciudaddelembrujo.blogspot.com (2 i 4) i everipedia.org (3)]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!