VIA A VIA

La setmana passada parlàvem d’un activista tinerfeny encausat per uns comentaris a les xarxes socials; d’altra banda, les darreres setmanes els carrers de tot l’estat s’han omplert de manifestants amb reivindicacions feministes o protestant per insòlites (per indignants) sentències. La llibertat d’expressió i els drets de les dones, novament en el punt de mira. Serà oportú, doncs, parlar avui d’un personatge poc conegut, estretament relacionat amb aquestes lluites: Mercedes Pinto.

Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clós va ser una escriptora i periodista canària, nascuda el 1883 a La Laguna, remarcable per molts conceptes, però especialment per la defensa dels drets de les dones, de la classe obrera i de la modernització de l’educació. Als dotze anys ja guanyava guardons literaris, motiu pel qual va començar a ser coneguda com la “poetessa canària” (així, per antonomàsia). El 1909 es casà amb un capità de la Marina, Juan de Foronda (cap vincle amb el marquès, que se sàpiga), amb qui va tenir tres fills, que la maltractava i que va acabar internat degut a problemes psiquiàtrics.

Els anys vint es traslladà a Madrid on feu amistat amb Ortega y Gasset i Unamuno i on conegué el seu segon marit, Rubén Rojo, amb qui tindria dos fills més. És l’època en què comença la seva tasca de conferenciant de la Liga Internacional de Mujeres Ibéricas e Hispanoamericanas. El 1923 pronuncià a la Universitat de Madrid una conferència sota l’explícit títol d'”El divorcio como medida higiènica”, que provocà que el dictador Primo de Rivera la fes desterrar a l’illa de Fernando Poo (l’actual Bioko).

No hi aniria mai, perquè Mercedes decidí llavors exiliar-se a l’Uruguai, on prosseguí la seva agitada activitat política i cultural: col·laborà amb el govern de Montevideo, fundà la Casa del Estudiante, de promoció cultural, i inicià la revista Vida Canaria. El 1926 escrigué la seva novel·la més coneguda, Él (a l’esquerra), adaptada al cinema per Buñuel, a la que seguirien les obres de teatre Cantos de muchos puertos i Un señor cualquiera. Fundà la seva companyia, la Compañía Teatral de Arte Moderno. Inicià llavors una llarga gira per diferents països sudamericans, impartint conferències i participant en jornades en qualitat de feminista, dramaturga i pedagoga, fins a traslladar-se a viure a Xile (1933). Allí conegué Pablo Neruda i continuà la seva activitat (a la imatge de la dreta, en una conferència). Del 1935 al 1943 residí a Cuba, desenvolupant una intensa activitat a favor de la Segona República Espanyola i també a favor dels jueus que, fugint dels nazis, arribaven a l’illa caribenya. El seu darrer país de residència, des del 1943, fou Mèxic on els seus fills es van fer un nom al cinema d’aquell país. També ella participaria en dues produccions cinematogràfiques espanyoles; les seves visites a l’Espanya franquista foren, però, molt esporàdiques. En una d’elles, el 1953, participà en un cicle d’art contemporani al Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife.

Els darrers anys va continuar la seva activitat periodística, col·laborant a Excelsior, de Mèxic D.F., ciutat on moriria el 1976 amb 93 anys. L’epitafi de la seva tomba (imatge de dalt) són uns versos de Neruda (Mercedes Nieto… enérgicamente sola, urgentemente viva).

Per acabar, un poema seu:

Grilletes en los pies, venda en los ojos;
Prohibidas la acción y la palabra;
En las puertas fortísimos cerrojos
Y castigo ejemplar al que las abra…
Podrán tu cuerpo aprisionar feroces,
Tu boca amordazar como a las fieras,
¡pero no te podrán quitar los goces
de pensar y adorar lo que tú quieras!

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: canarias7.es, loquelaspiedrascuentan.blogspot.com i mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!