De Tarragona a Martorell en deu hores (i 2)

* El tren commemoratiu Tarragona-Martorell arriba al Vendrell, “parada i fonda” del viatge, ja que aquí tindrà lloc el dinar popular. Però abans caldrà pagar novament el peatge de la música, la placa i els discursos a càrrec de les autoritats, que formen com un sol home. A la capital del Baix Penedès no hi falta ningú (imatge), ni tan sols s’ha volgut perdre l’esdeveniment el senador Josep Maldonado, que recorda als assistents que ell és fill de ferroviari i que va néixer a Sant Vicenç de Calders. Com queda dit, hi ha un dinar multitudinari al Pavelló Àngel Guimerà, compost de l’inevitable xató (l’origen del qual el Vendrell es disputa amb altres poblacions) i una denominada “olla ferroviària”, exquisit guisat de vedella que antigament elaboraven els nostres cheminots aprofitant com a combustible el carbó de les calderes.

150 el Vendrell

* A la tarda es reprèn la marxa. La primera parada és l’Arboç, que sorprèn als viatgers amb una andana plena de senyores amb polisson i umbrel·les i senyors amb copalta: és la Festa Modernista que cada any celebra aquella vila i que, feliçment, coincideix amb l’arribada d’un tren teòricament del segle XIX. Els figurants vestits “d’època” (imatge) donen el to a una celebració també “d’època”. No és ben bé la mateixa, però cola. Arrodoneixen la celebració els gegants, els castellers i fins i tot uns mossos d’esquadra amb espardenyes. També a la següent estació, els Monjos, ens esperen gegants i un drac amb l’estelada.

150 Arboç

* A Vilafranca del Penedès la quota festiva l’aporten els Falcons (imatge), però l’anècdota de l’acte corre a càrrec de l’alcalde. En el seu discurs recorda que el tren que commemorem va començar a circular a la mateixa època de la Guerra de Secessió americana i l’abolició de l’esclavitud; mentrestant passa per darrere seu un noi negre (un viatger que acaba de baixar d’un altre tren) que somriu irònicament al sentir les paraules de l’alcalde. Llàstima de no fer foto.

150 Vilafranca

* El discurs de l’alcalde del següent poble, la Granada, no és possible sentir-lo: el xivarri de la multitud, que comença a acusar el cansament de tot un dia de pujar i baixar vagons, impedeix oir les previsiblement tòpiques paraules de l’autoritat. Segueix després Lavern-Subirats (imatge), estació nascuda als anys quaranta en circumstàncies ben especials: fou producte d’una promesa arrel del casament de la filla d’un marquès.

150 Lavern

* Tranquils que aviat acabarem. El tren arriba a l’estació de Sant Sadurní d’Anoia, situada al costat d’unes molts conegudes caves. L’alcaldessa no s’està de recordar a la concurrència que els seus conciutadans triguen 50 minuts per arribar en tren a Barcelona, quan fa cinquanta anys necessitaven una hora. Tot un progrés, oi?

* La penúltima parada és Gelida, connectada amb la població pel funicular, i la darrera Martorell. Ja és de nit i en aquesta població, en puritat, no caldria commemorar res perquè fa 150 anys el tren ja feia temps que anava a Barcelona (una placa ho recorda), però és igual, també hi ha descobriment d’una altra placa, discursos i una banda musical amenitzant una ja decaiguda concurrència. Una de les peces executades és “La Santa Espina”. Vam començar el viatge amb l'”espina dorsal” i acabem amb una altra espina. Són quarts de deu de la nit i fa deu hores que respirem ambient ferroviari. Encara en queda una per tornar a casa després d’un dia ben intens.

150 tren

[Imatges: fotos de l’autor]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *