VIA A VIA

Continuem el periple de Tintín, després d’unes quantes setmanes d’interrupció, amb un nou àlbum, L’illa negra, localitzat a les Illes Britàniques i on trobem tres referències ferroviàries. Què menys: aquí nasqué, entre Liverpool i Manchester, el 1830, el ferrocarril, un sistema de transport cridat a revolucionar els hàbits de mobilitat de la societat.

La primera referència, només iniciar-se el llibre, és l’exprés Colònia-Brussel·les-Londres. És clar que aquest tren no feia cap connexió directa entre les capitals belga i anglesa ja que en l’època en què es creà el dibuix, anys trenta, el canal de la Mànega s’havia de salvar en vaixell. No seria fins els anys 90, amb la inauguració del túnel del Canal de la Mànega, que es posaria en marxa el denominat Eurostar, tren d’alta velocitat que connecta Brussel·les i Londres en una hora i cinquanta-un minuts, exactament. Això si no hi ha un incendi dins del túnel, cosa que ha passat aquesta nit casualment.

El nostre periodista, doncs, es veu obligat a agafar un vaixell per travessar el canal fins arribar a Dover, on pren un altre tren que no va a Londres sinó a Littlegate. No trobareu aquesta ciutat al mapa: Hergé, com era relativament habitual en ell, posà una localitat fictícia a la trama de L’illa negra.

Finalment, Tintín efectua dos viatges ben poc plàcids en dos trens: un de passatgers, on al vagó-menjador organitza un petit daltabaix perseguit pels malfactors de torn; l’altre de mercaderies, on el simpàtic Milú es cruspeix un pollastre sencer regat amb whisky, procedent d’una oportuna fuita de la cisterna. La presència de la preuada beguda alcohòlica a l’àlbum (i a molts altres, des que apareix el capità Haddock) està més que justificada: estem a Escòcia. Per cert, la marca del whisky de les aventures de Tintín, Loch Lomond, també era fictici fins que la seva popularitat va fer que s’acabés registrant i comercialitzant.

Escòcia, com la seva veïna Anglaterra, va gaudir ben aviat de ferrocarrils. El que uneix les dues principals ciutats, Edimburg i Glasgow, data del 1842, anterior al nostre Barcelona-Mataró. Un dels monuments més representatius d’aquella nació és el Forth Bridge, el pont en mènsula construït el 1890, que travessa el fiord del mateix nom i que és considerada una obra pionera de l’enginyeria civil.

Un tren britànic és el protagonista d’una curiosa anècdota de fa ben poc. Ens l’explica el molt recomanable bloc Treneando. Adam Greenwood, un jove de 16 anys viatjava en un tren entre Euston i Glasgow quan, després de fer les seves necessitats fisiològiques va adonar-se, alarmat, que als serveis del vagó no hi havia paper higiènic. Les noves tecnologies van salvar Adam de la “situació límit” en què es trobava: va tuitejar el problema, la piulada va arribar en pocs moments en coneixement de la companyia operadora (la Virgin Trains, propietat del milionari aquell que vol anar a l’espai), que va disposar el necessari perquè un empleat l’esperés a la següent estació amb un rotlle del preuat paper. Envejable exemple d’eficàcia i atenció a l’usuari per part dels ferrocarrils britànics, ben lluny de les dels catalans (o espanyols, mai no se sap molt bé de qui depenen): qualsevol semblança entre uns i altres és mera coincidència.

[Imatges: un Eurostar a l’estació londinenca de Saint Pancrass, el Forth Bridge, tren de First ScotRail a l’estació de Troon i captura de la piulada d’Adam; Viquipèdia i treneando.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!