VIA A VIA

A l’edat que tinc, que ja comença a ser una mica respectable, i per vergonya meva, no havia estat mai a les Illes. Fa alguns dies vaig treure’m aquesta espineta efectuant un viatge llampec de dos dies (ja pots, Jordi!) per passejar-me per Palma, ciutat on vaig sojornar, i visitar el més essencial turísticament, i per viatjar, òbviament, en tres mitjans de transport pels quals tenia un interès molt especial.

Vaig començar el meu tour per la catedral, per proximitat a l’hotel i perquè, realment, és una mena de quilòmetre zero de la ciutat. Tot li és favorable: des d’allí es divisa una espectacular vista sobre el mar, des del mar l’església destaca, imponent, d’entre els edificis, i l’interior és, simplement, per caure-hi de cul. Una maravella només comparable a Santa Maria del Mar, de Barcelona. El que em va decebre una mica és la capella decorada per Miquel Barceló: unes parets arrebossades d’una mena de fang, marca de la casa, amb decoració de peixos i calaveres; no li nego mèrit, només dic que el resultat no es correspon amb l’enorme “bombo” que se li va donar quan es va inaugurar. Tot és opinable, naturalment.

La següent visita va ser, just al davant, el palau de l’Almudaina. Això és patrimonio nacional, espanyol és clar, perquè és palau reial, però igual s’ha de pagar entrada per visitar un castell que, en la pràctica, són un conjunt d’espais morts decorats amb quadres d’època, mobles i altres bagatel·les més o menys històriques. Dóna la sensació que hi ha anat a parar un munt de mobiliari que no sabien ben bé què fer-ne. En realitat sembla un parador d’aquells de turisme del temps de Fraga.

L’estada va proseguir amb un passeig pel centre històric: el passeig del Born, el carrer Unió, el carrer Jaume III, la plaça Major… vies que ens són familiars per les diverses manifestacions populars, puntualment glosades per la Margarida Solivelles, tevetrès, Palma! També vaig tenir humor i ganes d’arribar-me a la via més famosa dels darrers temps: la rampa! Res d’especial, és clar.

I trescant, trescant, vaig arribar a la plaça d’Espanya. El nom no és obstacle perquè s’hi alci al bell mig una estàtua de Jaume I el Conqueridor, just al davant del meu principal motiu d’interès illenc: l’estació intermodal. En aquesta moderna instal·lació subterrània hi conflueixen totes les línies d’autobús, trens regionals i metro de l’illa de Mallorca.

Metro, sí. Una línia de metro que uneix l’estació amb la Universitat i que va ser notícia per les inundacions que va patir a les poques setmanes d’haver estat inaugurada per un govern Matas amb presses pre-electorals. Les deficiències en la construcció van convertir algunes estacions en verdaderes piscines subterrànies, quan no en clavagueres, que van obligar al seu tancament provisional. Quan vaig prendre el tren (a la imatge) tot estava sec i en ordre, net i polit. Com que a la Universitat no se m’hi havia perdut res, vaig baixar a l’estació Son Castelló, a mig camí: quina no seria la meva sorpresa al trobar-me en una mena de pol·lígon desangelat. Aquesta zona necessitava metro? Calia fer-lo subterrani? Misteris.

(continuarà)

[Imatge: www.trenscat.com]