Sembla que tenim un problema (2)

Continuo la meva sèrie sobre incidències personals viscudes als transports públics. La d’avui l’he de remuntar al 16 d’agost de 1972. Sóc així de precís perquè va passar tornant de l’enterrament d’un familiar molt pròxim. Acabada la cerimònia vaig agafar el metro. Potser per distreure’m una mica, enlloc d’anar a casa vaig decidir continuar fins al final de la línia 1 i tornar enrere. Quan vaig arribar a la darrera estació, Torras i Bages, em vaig adonar que no podia prendre el tren de tornada sense haver de pagar de nou. A la butxaca no hi duïa ni una trista pesseta…

Què fer? Les opcions eren dues: o tornar a peu o demanar que em deixessin passar sense pagar. Vaig intentar la primera opció, vaig sortir al carrer i la zona era completament desconeguda per mi. Jo vivia a la zona de la Sagrada Família. Per no saber, no sabia si havia de caminar cap una banda o l’altra de carrer. A sobre, amenaçava pluja. Vaig haver de tornar a baixar a l’estació, ensenyar el bitllet a la cobradora de la guixeta i, empassant-me l’orgull, dir-li: “que em deixaria passar? És que m’he perdut, volia agafar la línia 5 i a la Sagrera m’he confós. No porto cèntims…” La dona devia tenia un bon dia perquè, després de deixar anar un comentari escèptic (“¿Pero cómo te has perdido si está todo bien indicado?“), em va deixar passar sense més problemes.

La vergonya que vaig passar aquell dia jo, que ja estava cansat de dibuixar plànols del metro de Barcelona i que em coneixia totes les estacions de memòria, no la desitjo a ningú.

[Imatge: beta.districtes.info]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *