Sembla que tenim un problema (1)

[Inicio avui una sèrie d’apunts que tenen en comú situacions conflictives, completament anecdòtiques, que m’han passat com a usuari del transport públic.]

Aquest és un record de fa molts anys, devia ser a finals dels seixanta. Era la primera vegada que agafava tot sol el que llavors en dèiem “Tren de Sarrià”, actual Metro del Vallès, L6/L7, “ferrocates”… (ratlleu el que no us interessi). Vaig entrar a l’estació de Provença i em vaig dirigir a les taquilles. Jo tenia l’experiència del metro, que era de tarifa única i per tant només calia pagar, sense dir res, i l’empleat et lliurava el corresponent bitllet (que era de paper fi, com de fumar). Per contra, el tren de Sarrià tenia, com ara, moltes destinacions diferents, el Tibidabo, Sarrià, Sant Cugat, Sabadell, Terrassa… amb tarifes igualment diferents, de manera que s’havia de dir cada vegada a on es volia anar. Ignorant-ho, em vaig plantar davant el taquiller, mirant-lo fixament sense dir-li res, i ell em va fer un gest com volent dir: “Què, em penses dir on vols anar?” mentre jo li vaig fer un altre gest pensant per mi: “Burro, només vull un bitllet, no penses despatxar-me’l en lloc de mirar-me com un estaquirot?”.

La situació va ser una mica còmica: tots dos callats, separats pel vidre de la taquilla, i fent una mímica estranya. Tot es va resoldre, és clar, quan vaig acabar dient-li: “un billet per Muntaner” (o l’avinguda del Tibidabo, vés a saber, fa molt d’allò). Quaranta i tants anys després, la T10 estalvia les noves generacions de passar per aquest tràngol.

[Imatge: el característic tren Brill, a l’estació de Provença; www.trenscat.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *