Conduir trens, conduir països

El nou papa no és l’únic cap d’estat que fins fa poc viatjava en metro. Resulta que ens hem assabentat que Nicolás Maduro, flamant president encargado (sic) de Veneçuela va treballar uns anys al metro de Caracas, on va iniciar un activisme primer sindical i després polític que el duria a convertir-se en el col·laborador més estret de Chávez.

Diuen els caraquenys, amb encomiable franquesa, que el seu metro és l’únic servei que funciona bé en una ciutat que, com moltes metròpolis llatinoamericanes, té fama de agobiant, caòtica i ingovernable. No sé si és veritat perquè no ho he pogut comprovar personalment, però la primera descripció que en fa Wikipedia el deixa en molt bon lloc quan diu que és el mitjà de transport “més important, ràpid, econòmic, extens i fiable” de la ciutat.

Com es dóna a altres ciutats, es va començar a parlar del metro de Caracas molt abans (concretament el 1938) de la seva inauguració, que va ser el 2 de gener de 1983, és a dir ara fa tres dècades. Tant l’estructura urbanística de la ciutat, de forma allargassada, com el volum de població (quatre milions d’habitants) justificaven plenament la posada en marxa d’aquest ferrocarril, que en aquests moments té en servei 54 quilòmetres, 4 línies i 45 estacions. Els viatgers són transportats per combois de set vagons, a 80 km/h de mitjana, a una temperatura constant de 25º i decorats (els vagons, no els viatgers) amb unes característiques ratlles de colors.

Com a curiositat, cal afegir que la companyia´hispano-veneçolana iniciadora dels primers treballs del metro, la CAPEV (Compañía Anónima de Puertos, Estructuras y Vías) fou fundada per un català, Joan Abadia Bardagí.

[Imatge: vagó del metro de Caracas, amb decoració bolivariana; www.minci.gob.ve]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *