Cent anys de Central Station

Toca afegir-se a la celebració dels cent anys de la Grand Central Station de Nova York, o Grand Central Terminal, que és el seu nom correcte. És l’estació de tren més gran del món, té 44 andanes i 67 vies, distribuïdes en dos nivells. És el punt de partença de cinc línies del tren regional Metro-North i serveix de correspondència a altres cinc línies de metro. La utilitzen diàriament uns 125.000 passatgers al dia (el 1947 van arribar a ser 252.288, segons el Guiness), però els visitants quadrupliquen la xifra, ja que la conegudíssima estació (el cinema hi ha fet molt) és un dels destins turístics més populars de la ciutat dels gratacels.

Entre els molts detalls de l’edifici, més o menys sabuts, hi ha el del sostre pintat per Paul Helleu, que representa el la bòveda celestial, amb 2.500 estels. La pintura es va redescobrir fa alguns anys després d’un procés de restauració, enfosquida com estava per efecte del quitrà i la nicotina del tabac dels usuaris. Definitivament, fumar no és bo. Una altra curiositat d’aquesta pintura és que la disposició dels estels és a la inversa, ja que Helleu es va inspirar en un manuscrit medieval que, segons es diu, representava el cel des de l’òptica de Déu.

Un altre motiu d’interès de la gran estació, i aquesta ens toca de prop, és el restaurant Oyster Bar, que també fa cent anys, amb el sostre recobert de rajoles segons la tècnica creada pel valencià Guastavino, omnipresent en l’arquitectura nord-americana. L’acústica del local permet escoltar una conversa a l’altre extrem. L’ambient sorollós que això crea no impedeix fruir del millor marisc, diuen, de Nova York.

Encara dos detalls: la gran escalinata de marbre, inspirada en la de l’òpera de París, i el mostrador central d’informació, presidit per un conegudíssim rellotge de quatre cares.

Ara tot són festes i joia pel centenari de l’estació, però no han faltat en altres èpoques intents de tirar-la a terra i aixecar-hi gratacels (com si no n’haguessin prou). Les protestes contra decisions tan poc entenimentades van ser nombrosos i efectives, la més glamurosa de les quals a càrrec de Jaqueline Kennedy: “¿no és cruel permetre que la nostra ciutat vagi morint lentament, despullada de monuments, fins que no quedi res de la seva història i bellesa per inspirar els nostres fills? Si no s’inspiren en el passat de la nostra ciutat, on trobaran la força per lluitar pel seu futur? Els nord-americans no es preocupen del seu passat, només d’obtenir guanys a curt termini”. Declaracions de plena actualitat, ja es pot ben dir.

Llarga vida a aquest bellíssim edifici beaux arts i, sobretot, que continuï fent tan de servei al país dels automòbils.

[Imatge: l’estació, una catedral del segle XX; foto de Hal Morey, photoblog.nbcnews.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *