VIA A VIA

Una de les xarxes de metro més peculiars del món va ser, durant uns anys, la de Berlín. La divisió de la ciutat en dues zones, com a conseqüència de la divisió del país també en dos estats, va provocar l’existència de dues xarxes de transport subterrani, amb unes línies que operaven exclusivament pel Berlín Oest, unes altres pel Berlín Est, i dues més (la 6 i la 8) que creuaven el mur. Com passava a la superfície, els habitants de la RDA no podien prendre el metro per passar a l’Alemanya occidental, mentre que els residents d’aquesta sí ho podien fer a l’altre costat. Afortunadament, aquella kafkiana realitat, amb els seus controls fronterers, duanes, policies i filferros va passar a la història i avui berlinesos i visitants poden desplaçar-se lliurement per l’extensa i eficient xarxa de transport públic de la ciutat de l’ós.

Vaig tenir el privilegi, si es pot dir així, de viatjar a Berlín l’estiu de 1990, després de la caiguda del mur però abans de la reunificació alemanya, situació que em va permetre viure de primera mà, i de forma ben original, què representaven els dos Berlíns, les dues Alemanyes i els dos blocs ideològics enfrontats durant la guerra freda. Vaig prendre el metro a Alexanderplatz (Berlín Est) i el bitllet (de paper reciclat) em va costar 0,20 DM; a la tornada a l’hotel, vaig prendre novament el metro, aquesta vegada a una estació del Berlín Oest, no recordo quina: aquesta vegada, pel bitllet, una cartolina de molta més qualitat, vaig haver de pagar 2,70 DM. Era el mateix trajecte i els mateixos trenes que s’aturaven a les mateixes estacions: ja no hi havia restriccions d’accés però encara convivien les dues companyies, la BVB i la BVG, respectivament.

Avui tot això és història.

[Imatge: detall d’un plànol del metro de Berlín, a mitjans anys 70; col·lecció de l’autor]