Inmortal Marilyn

Hi va haver un temps, avui sembla que superat, en què tot allò que tenia a veure amb la memòria col·lectiva dels anys seixanta era contínuament objecte d’interès per a notícies i reportatges fins a l’avorriment. Potser hi tenia a veure un factor generacional. El cas és que els Beatles, els Kennedy, el Maig francès, el Martin Luther King i tants altres mascarons de proa d’una època molt concreta ens sortien per les orelles.

Marilyn Monroe formava part d’aquest paquet. Quan el domincial d’un periòdic o l’Informe Semanal de TVE no sabien de què parlar, era molt probable que sortís un reportatge sobre ella, oimés quan s’acostava l’aniversari de la seva mort, esdevinguda en ple estiu, període de tradicional sequera informativa. Però la Marilyn mai no ens va avorrir ni ens va sortir per les orelles. Què tenia i què té aquella actriu de generoses corves, expressió entre pícara i innocent i interpretació desinvolta i efectiva per què a tots ens caigués sempre bé?

Avui fa cinquanta anys que el cos de Marilyn va ser trobat sense vida, en circumstàncies no del tot aclarides. Les llegendes urbanes o l’obsessió d’alguns d’imaginar-hi estranyes conspiracions (Kennedy de nou, la Màfia, què sé jo) fan que, una vegada més, es torni a parlar del trist final de l’actriu i, de retruc, de totes les grandeses i misèries que fan feliços els mitjans periodístics i l’opinió pública, no menys grans ni menys miserables. La seva infància desgraciada, els seus amors, desamors i amants, la gestió de la seva fama, els seus desequilibris emocionals…

Però això són temes que haurien de quedar arraconats al lloc que els pertoca. El que realment ens importa són les seves esplèndides interpretacions, els papers dramàtics, però sobretot les comèdies i els seus papers de tonta-llesta, de dona que al final aconseguia el què volia, que en això consisteix en definitiva la intel·ligència. Sensualitat i comicitat, un còctel tan complicat com efectiu, i que l’actriu de Los Angeles brodava en pel·lícules com Els senyors prefereixen les rosses, Ningú no és perfecte, How to Marry a Millionaire (Cómo casarse con un millonario) i The Seven Year Itch (La tentación vive arriba), films que ens han fet passar molt bones estones i amb els quals mantindrem sempre inmortal la Marilyn, ara que fa cinquanta anys que ja no és entre nosaltres.

[Imtage: escena d”Els senyors prefereixen les rosses’; en.wikipedia.org]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *