Viatge a Hamburg (i 3: mandonguilles sí, hamburgueses potser)

La primera visita del meu darrer dia a la capital hamburguesa és a Michaeliskirche, l’església de Sant Miquel. A l’exterior ens espera una estàtua de Martí Luter. L’interior és una àmplia sala blanca i daurada amb una peculiar trona, des d’on es deuen haver sentit al llarg dels segles abrandades homílies, i un immens orgue (el segon més gran d’Europa, si les guies no van errades). Els seients estan numerats i crida l’atenció l’existència d’una mena de llotges en dos nivells, creant la sensació de trobar-se no en una església sinó en una mena de teatre.

M’arribo a continuació al Museu d’Història de la Ciutat. Es tracta d’una completíssima col·lecció de tot tipus d’objectes, armes, maquetes i vestigis de tota mena de la convulsa història d’Hamburg, amb especial atenció al paper determinant del port fluvial, els corrents migratoris, l’incendi de 1842 o l’impacte del nacional-socialisme i la Segona guerra mundial. Dues seccions específiques es dediquen als jueus (amb una reproducció d’una sinagoga) i a la vida social del segle XX, amb una recreació dels ambients contestataris dels seixanta i setanta (contra-cultura, maoisme, antinuclears, etc.). Dues curiositats del museu, entre moltes: una, la reproducció de l’ajuntament en sucre, i dues, un joc de cartes impreses pel xilògraf de Barcelona Anton Llompar.

La sortida del museu dóna a un parc que fa les funcions de platja urbana: gent untant-se amb bronzejador i estirant-se a la gespa, moltes criatures gaudint dels amplis espais pensats per a la canalla (allí això ho cuiden molt), multitud de plantes i flors de tot tipus i una quietud altament agraïda.

Camino cap al centre i entro en un bistro de la Kaiser-William-Strasse. Demano, pràcticament a cegues, Rinderhackbällchen mit mediterranean pfannergemüsse und hansgemachten kartoffelspalten. Intueixo que bäll vol dir mandonguilles i encerto, i tothom sap què vol dir kartoffel. No hi ha res com saber idiomes. Faig el rotet, pago, i ja agafo el metro (la magnífica xarxa de la HVV, el consorci hamburguès de transports públics) per arribar-me a l’aeroport.

Tres dies intensos on, curiosament, les hamburgueses passen desaparcebudes…

[Imatge: interior de la Michaeliskirche; www.fotografieren.net]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *