Viatge a Hamburg (2: el Jordi al país de les meravelles)

Quan visito una ciutat important hi ha dos indrets on molt probablement se’m localitzarà: o viatjant en metro o deambulant per un museu. Doncs a això últim em vaig dedicar tot un matí. El museu es diu Kunsthalle, és de mides humanes (res a veure amb els esgotadors Louvre o Prado) i conté una excel·lent selecció de pintures des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, incloses alguna peça de Rembrandt, Manet, Goya, Picasso, Kandinsky i molts més que ara no recordo.

L’edifici acull, com és habitual en aquests casos, diverses sales d’exposicions temporals. El dia de fets n’hi ha dues de prou interessants. Una sobre aquesta cosa que s’ha posat tan de moda i que consisteix en fotografiar espais abandonats, marginals o deprimits (fàbriques, urbanitzacions, barris de faveles, etc.). L’altra és sobre l’Alícia al País de les Meravelles. Tot sobre la famosa obra de Lewis Carroll: fotografies, gravats, edicions de llibres, fragments de pel·lícules… tot. Fascinant novel·la, lamentablement manipulada per la versió infantil de Disney, que amb els seus conillets i cartes de pòquer va desactivar el missatge que aporta Alícia, la nena victoriana racionalista perduda en un món surrealista i il·lògic.

Per la tarda quedo amb la meva neboda (raó per la qual estic a Hamburg) i els dos prenem un vaixell que, a manera de “Golondrines” fa la volta parant a diversos punts del riu Elba. El fet de que no s’hagi de pagar bitllet per pujar (val el del metro) fa que estigui ple de turistes que es dediquen, cal dir-ho?, a retratar i gravar tot el que se’ls acut, edificis, campanars, persones, vaixells… Un d’aquests vaixells no és un qualsevol: és el creuer Queen Mary 2, el de veritat, amb el qual ens creuem a pocs metres. La vetllada amb ma neboda (i fillola) acaba en una terrassa on castiguem els nostres estómacs amb cervesa, patates fregides i maionesa.

Encara em queda temps per visitar un monument singular, alçat al mig d’un parc, a la memòria de Bismarck. És una mole d’estil “Valle de los Caídos”, perquè se m’entengui, ple de pintades i sorprenentment abandonat i aïllat de la ciutat, malgrat la seva cèntrica situació. Otto von Bismarck fou, com se sap, l’impulsor de les primeres mesures a favor de l’estat del benestar. Estic completament sol contemplant l’estàtua i no puc deixar de pensar que tant el denominat Canceller de Ferro com la seva obra estan també avui ben oblidats a Alemanya, un país que també va ser durant molt de temps, a la seva manera, un país no de les meravelles, perquè Alemanya és un país molt racional i lògic, però sí meravellós.

(continuarà)

[Imatge: l’Alícia de Carroll en un dibuix de l’època; www.educima.com]

Un pensament a “Viatge a Hamburg (2: el Jordi al país de les meravelles)

  1. m’ha fet emocionar amb les músiques de Haydn, Bach, Beethoven, Brahms, Shumann, Shoemberg, Wagner i la poesia de Rilke (txec que escriu en llengua alemanya). Els francesos em semblen més racionalistes en molts aspectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *