Tornen les anelles

Puntuals cada quatre anys arriben els Jocs Olímpics d’estiu. Enguany, com bé s’encarreguen de repetir-nos-ho nit i dia i per terra, mar i aire, es celebren a Londres, per tercera vegada a la seva història. És el que té l’estiu, que amb la política al ralentí (d’aquella manera, perquè tot pot petar un moment o altre) i amb les desgràcies forestals afortunadament controlades, els periodistes, orfes de grans temes d’actualitat, ja tenen de què parlar: de medalles, de rècords i d’anècdotes esportives diverses.

Si he de ser sincer, a mi l’únic que m’agrada dels Jocs Olímpics és la inauguració. El fet de que el meu país no pugui participar amb bandera pròpia, com sí que ho poden fer altres dos-cents, em produeix un pronunciat desinterès pel què s’esdevé a les pistes, les piscines i els gimnasos. Més, després de veure el Pau Gasol desfilant amb l’estanquera amb aquella cara de pàmfil. No arribo, però, als extrems futbolístics de desitjar la derrota d’Espanya perquè els pobres esportistes catalans que s’han sacrificat durant anys per poder participar a la glòria olímpica no tenen altre remei, pobres, que fer-ho sota la rojigualda, vulguin o no. És com les llenties. Per Tarragona competirà la Natàlia Rodríguez, en no-sé-quina prova d’atletisme. Que li vagi bé.

Com he dit, l’única cosa que val realment la pena d’uns Jocs és la cerimònia d’obertura. Cada quatre anys la ciutat organitzadora supera l’anterior en originalitat i vistositat. No sempre és possible veure-la en condicions. Per motiu de fusos horaris, quan s’han celebrat a Amèrica o a la Xina s’ha fet en horari nocturn o laboral. L’any aquell del boicot a Moscou tampoc la van retransmetre. Ahir, però, sí que vam poder gaudir de l’espectacle i he de dir que em va agradar molt.

A destacar la transformació del camp anglès en un bosc de xemeneies o la inevitable concessió a les grans icones del pop anglès. La facècia de la reina i el James Bond va tornar a demostrar el sentit de l’humor de Her Majesty; res a veure amb la campechanía d’algun col·lega seu. Sempre he dit que la monarquia anglesa és molt més moderna del que la gent es pensa: per això es manté. Com a notes negatives, potser la durada de l’acte, quatre hores ben bones que al final pesaven bastant. També els ridículs filferros amb què s’indicava el nom de cada país durant la desfilada: hagués preferit els rètols pintats de sempre.

Quan ja semblava que estava tot dat i beneït, i em disposava a retirar-me per clapar, va aparèixer Paul McCartney amb la seva ració de nostàlgia. Qui és capaç d’apagar la tele mentre sonen les notes de Hey Jude? Algunes coses s’han de seguir respectant.

[Imatge: www.metro.co.uk]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *