Petit però significatiu canvi toponímic. Les autoritats franceses han decidit que, a partir d’ara, el Canigó es dirà oficialment, doncs això, Canigó, i no Canigou. Una simple “u” perfectament prescindible des del dia en que aquella muntanya “sagrada per als catalans” va passar a mans políticoadministratives de l’estat més jacobí del món mundial.
Com diuen ells, petit a petit, l’oiseau fait son nid. Ja és trist que haguem d’alegrar-nos fins i tot de canvis com aquest. Una vocal retirada, ja veus tu. Però com que, últimament amb més intensitat, ens plouen per totes bandes, caldrà deixar pública constància de que és una decisió que ens complau. Oi que en sentit invers ens haguéssim queixat i amb raó? Doncs això.
Tothom hauria de pujar al Canigó ni que fos una vegada a la vida. Com a esbargiment excursionista, com a peregrinació verdagueriana, com el que sigui. Jo ho vaig fer el juny de 1986. La prova, la borrosa imatge que il·lustra l’apunt (hi havia boira aquell dia). La creu encara hi és; el serrell de qui això signa, ja no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!