A millor vida (avui: els cinemes de sessió doble)

És prou evident que els cinemes són un dels fenòmens socioculturals que més s’han transformat en els darrers quaranta anys, que és la perspectiva de temps amb què puc parlar. Les sales dels anys seixanta i setanta, nombroses, distribuïdes per tota la ciutat, entranyables i populars (en el més noble sentit d’aquest adjectiu), no tenen res a veure amb les impersonals, inaccessibles i insípides multisales d’avui en dia. Ja no parlo dels continguts, terreny en el qual, indiscutiblement, la cosa també ha anat a la baixa de forma dramàtica.

Aquí van alguns situacions que jo he viscut als cinemes de la meva infància i primera joventut, i que avui, per bé o per mal, serien inimaginables:

* Les sessions eren dobles, és a dir, incloïen dues pel·lícules (la bona i l’altra), més el No-do, més els anuncis i, a vegades, algun reportatge. Et podies quedar tanta estona com volguessis, de manera que algunes vegades un film el veies dues vegades. Avui, l’entrada al cinema (d’un cost desproporcionadament alt, crec jo) dóna dret únicament a la pel·lícula, a anuncis d’altres pel·lícules i algun spot. Quan acaba la projecció et fan marxar per la porta d’emergència, no fos cas que algú es colés a una altra sala.

* Lligat a l’anterior. Com que entraves quan volies, no hi havia control d’aforament. Recordo haver vist part d’una pel·lícula dret, repenjat a la paret, a l’espera de que algun seient quedés lliure. Això s’evitava en els cinemes amb acomodador, personatge també passat a millor vida. 

* He vist menjar de tot als cinemes. Pipes, cacauets, tramusos, gelats, xupaxups, patates fregides, galetes, entrepans. He arribat a veure fiambreres amb truites i amanida russa. El terra quedava fet un fàstic, és clar, però casi que preferia això a l’actual monopoli de les crispetes, aquest infecte subproducte nord-americà d’insoportable olor.

* I tants altres detalls… La refrigeració Carrier, els programes de mà, la tria entre platea o anfiteatre (mai no sabies què era una cosa i què era l’altra), les pel·lícules que es tallaven o cremaven a mitja exhibició, amb les corresponents protestes del “respectable”… Tot un món desaparegut per sempre.

[Imatge: el cinema Niza (1946-1996), a la plaça de la Sagrada Família, de Barcelona; ca.wikipedia.org]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *