Lampedusa a Bakú (Eurovisió 2012)

El Festival d’Eurovisió, cinquanta i tants anys després de la seva creació, segueix reinventant-se, que és una manera pedant d’aplicar aquella màxima gattopardiana de “canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”. Efectivament, és sorprenent com un esdeveniment que és sempre igual (l’escenari de llums i colors de sempre, la desfilada de friquis transnacionals de sempre i l’inacabable procés de votacions políticament previsibles de sempre), aconsegueixi captar la captatio benevolentiae de centenars de milions de televidents, entre ells qui us escriu, euròfil impenitent.

La crònica d’aquest any comença amb la inevitable referència a l’escenari del delicte. Bakú és la capital de l’Azerbaidjan, estat caucàsic amb algun problema de respecte als drets humans, factor que ha merescut uns ulls ben grossos per a la generalitat de l’opinió pública. Després del que va passar amb els Jocs Olímpics de Pequín, què podíem esperar? El règim azerí no només ha aconseguit dissimular les seves lletgeses, sinó que va aprofitar el happening musical per colar-nos (com s’ha fet a totes les altres edicions, val a dir-ho) un seguit d’espots publicitaris per animar-nos a fer turisme a aquella remota república, generosament regada de petroli, factor que explicaria el sorprenent espectacle de gratacels i avingudes carregades de llum que ahir se’ns va oferir.

Pel que fa al fons de l’assumpte, és a dir, les cançonetes de marres, aquest any la qualitat era més aviat baixa.  Balades de sempre, interpretades per nois d’aspecte prou arreglat (res a veure amb les estridències de fa uns anys). Cançonetes més rítmiques a càrrec d’aprenents de Shakira, amb l’inevitable ventilador que els feia voleiar el seu cabell Pantène. Grups roquers abillats amb gavardines negres tipus Matrix. Musicalment parlant, es van salvar Gran Bretanya (venerable Engelbert Humperdink, qui et va convèncer?), Noruega (la meva preferida que, ai las, va quedar la darrera) i Grècia (que devia distreure els seus angoixats compatriotes a base d’ensenyar carn acompanyada de ballarins espasmòdics).

Per donar de menjar a banda, com se sol dir, les octogenàries russes cantant en udmurt (aprèn, Espanya), l’albanesa amb una mena de monyo gegant, i els bessons irlandesos vestits de Locomía, que van acabar xops al mig d’un surtidor amb aigua de veritat.

Va guanyar Suècia, una noieta (a la imatge) que no només va tenir el seu dret a ventilador a la cara, sinó també a una pluja de porexpan. Acompanyada de sintetitzadors electrònics, va interpretar Euphoria. No sé si és la paraula que millor defineix el moment que estem vivint, però… qui ha dit que el Festival d’Eurovisió tingui res a veure amb la realitat?

[Imatge: noticias.terra.es]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *