Flaixos de Setmana Santa (1: el diumenge de Rams)

Quan era petit, a casa sempre es va seguir la tradició del palmó. Em sembla recordar que l’anàvem a comprar a la fira instal·lada a la Rambla de Catalunya. Era llarg i blanc, com diu la cançó del Serrat, un per cada germà, que pagava la respectiva padrina (el padrí s’encarregava de la mona). Els guarníem amb una cinta catalana i una garlanda, com si fos l’arbre de Nadal. En canvi, no recordo que hi pengéssim mai aquella mena de rosaris de sucre de colors, una mica horteres en honor a la veritat.

Mudats com mana la tradició, ens atansàvem a la plaça de la Sagrada Família on ens confoníem amb molta altra gent arribada amb la mateixa intenció: assistir a la benedicció de palmes i palmons. La plaça s’omplia de gom a gom, de manera que la gernació sempre em va impedir veure com el capellà, situat davant la façana de la Passió, llavors a mig construir, espargia l’aigua beneïta. En un moment concret, potser a una senyal convinguda, tothom es posava a picar el palmó a terra, frenèticament. D’això se’n deia “fer escombra” perquè el resultat de l’acció era que amb el peu del palmó podíem fàcilment escombrar el terra. Ignoro si aquest costum ha perdurat: em sembla que ens deien que portava sort.

El darrer ritual del dia consistia en lligar els palmons al balcó de casa, prèvia retirada dels de l’any anterior que, pobres, estaven completament oblidats, polsosos i ennegrits. I a esperar un nou diumenge de Rams.

[A la imatge, l’autor del bloc, a mitjans anys 60]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *