VIA A VIA

Matí a la fira de l’Espluga de Francolí. És la 447a edició, poca broma. El sol hivernal suavitza la gèlida temperatura ambiental. Parades de tot tipus, des de les dels mercats setmanals (plats-i-olles, mitjons…) fins a d’altres ficades amb calçador (peruans venent samarretes heavy). Esmorzar popular, a cinc euros el tiquet. Mostra d’artesania: pa, alabastre, patchwork… Un ferrador de cavalls, un gravador de cristall, els amics del Sahara, els reintroductors del francolí (un ocell autòcton) que demanen adoptar-ne un, la ràdio municipal… No falten ni uns “quintos” sense servei militar obligatori.

Animació, però sense massa empentes. Els que coneixen la fira d’altres anys m’asseguren que la participació ha baixat molt: menys carrers ocupats i, per exemple, han desaparegut els tractors. El carrer Lluís Carulla (el mecenes espluguí de la Gallina Blanca) és una corrua de gent amunt i avall. Tastets en diferents parades: provo risotto, formatge gruyère, bull… Qui m’ofereix aquest darrer embotit és un firaire de Sant Feliu de Codines, tocat amb barretina, que fa el negoci amb l’excel·lència dels seus productes, però també guanyant-se la clientel·la; a mi em diu “jove”, i això fa que li compri una llonganissa. El truc més antic per vendre, amb crisi o sense: tractant bé la gent. Potser això explica que, amb venedors com aquests, la fira hagi aguantat quatre segles i mig.

És l’hora de dinar i la temperatura ha pujat.