VIA A VIA

Aquest és el títol del documental produït per TV3 sobre el cinquantè aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural que s’emetrà el proper dimarts però que, en primícia, s’està presentant aquests dies a diverses localitats catalanes. Ahir li va tocar a Tarragona. Precedit de parlaments de l’actual president de la delegació del Tarragonès, Joan Andreu Torres, i de qui ho va ser en un període ben significatiu per al nostre país, Josep-Lluís Carod-Rovira, vam poder visionar un treball d’una mica més d’una hora, en el qual significatius personatges de la nostra vida col·lectiva parlen de la prestigiosa entitat i dels seus tres eixos de combat: llengua, cultura i país.

Se’ns parla dels orígens de l’Òmnium per part de significats representants de la burgesia, tan vituperats per molts quan convé, que es van rascar la butxaca per “treballar per la cultura del sí”, en enginyosa definició de Salvador Cardús, un dels intervinents en el programa, en contrast amb la cultura del no, de la queixa, de la protesta i de la resistència que imperava en aquells temps. És a dir, es tractava de fer com si el nostre país fos normal, encara que no ho fos: classes de català, editorials, premis literaris, revistes, discogràfiques…

S’hi parla també de la desorientació que va patir l’entitat amb la consecució de les institucions pròpies i de l’inici d’un lent declivi fins a la renovació de fa uns anys, amb l’entrada d’una nova generació de persones que va introduir una més eficaç gestió de les iniciatives que es proposava. El convuls procés de canvi que va viure l’entitat en aquell moment queda reflectit en l’anàlisi, poc atinada, que en fa Josep Millàs, darrer president de l’anterior etapa, i en la crítica que fa Jordi Pujol de les formes, del tot millorables, amb que es va conduir tot el procés.

Altres personatges intervenen en el programa. Alguns d’ells perfectament prescindibles, com Xavier Sardà, que com a marxamo catalanista ens assegura que de jove havia escrit a Oriflama. De Cronicas marcianas no en parla, és clar.

Acabada la visió del documental del 50è aniversari de l’Òmnium vaig adquirir el llibre commemoratiu de l’efemèride, on representants de la vida política, cultural i social parlen de l’entitat. La majoria d’ells coincideixen en la idea que Òmnium és més necessària que mai.  Qui ha estat capaç durant cinquanta anys d’estar al peu del canó, superant prohibicions, un període de clausura, els atacs o la incomprensió de determina intelligenza? Qui simbolitza millor la transversalitat ideològica del catalanisme, imprescindible si volem avançar de veritat?  Qui ens va fer sortir a un milió de persones al passeig de Gràcia, malgrat la reticència dels partits polítics? I tant, que és més necessària que mai.