‘Habemus Papam’

El cardenal Melville és elegit Papa i ho accepta sense gaire entusiasme. Quan ha de sortir al balcó a beneir la multitud, després del tradicional Habemus Papam!, li agafa un atac d’ansietat que li fa perdre els nervis. Un psicoanalista ateu s’encarregarà de tractar-lo.

És una comèdia de l’esquerranós Nanni Moretti, que fa el paper del psicòleg descregut i separat de la dona, però contra el que es podria esperar no és ni un panflet anticlerical ni un film irreverent. Més aviat és una intel·ligent crítica a les maneres vaticanes, als seus anacronismes (simbolitzats en una capella Sixtina a les fosques, just quan comença el conclave), a les seves petites excentricitats (el psicoanalista entreté els cardenals enclaustrats amb un torneig de voleibol) i a la seva opacitat informativa (els responsables de comunicació fan creure a tothom que el nou Papa està a les seves estances quan en realitat vaga per Roma, fugint del tomb que ha donat la seva vida i intentant passar desapercebut entre la gent). Esperava, això sí, que el director tragués més suc del contrast ciència-fe o ateisme-catolicisme, qüestió que queda mig en l’oblit conforme passa el metratge.

Formalment és impecable (els escenaris vaticans, les vestes eclesiàstiques, la Guàrdia Suïssa…) i els actors semblen cardenals de veritat. Menció a part és la gran actuació de Michel Piccoli en el paper d’un pontífex angoixat, dubitatiu i amb poques ganes de complicar-se més l’existència, una mica al contrari de Joan Pau II, tan entregat a la causa fins el darrer alè de vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *