Històries de la caixa tonta (10)

Una presència constant a la televisió de la nostra infància eren les pel·lícules de cinema mut. Cine cómico en deia Televisión Española, i les emetia per omplir forats entre programa i programa, juntament amb els dibuixos animats, els inefables Minutos musicales i aquelles Manos mágicas, amb la seva cançoneta inoblidable (bonitos juegos que de magia son…).

En Charlot, el “Gordo” i el “Flaco” (així anomenàvem el Gros i el Prim), en Harold Lloyd, en Ben Turpin (a la foto) i tants d’altres ens van fer passar estones ben divertides. El fet que actuessin amb uns moviments més ràpids del normal (per una qüestió tècnica, no premeditada), unit a contínues caigudes, persecucions i llançament de pastissos de nata donava com a resultat una bona estona de comicitat que ens entretenia a les tardes d’aquells dies més aviat grisos dels anys seixanta. No importava que les cintes estiguessin ratllades o amb salts d’imatge o que ja les haguéssim vist (les repetien contínuament), que nosaltres ens plantificàvem davant la pantalla en pic se sentia aquella sintonia dels Comedy Papers mentre un cotxe arrossegava una llarga filera de bombers i acabava fet un acordió després de passar entre dos tramvies…

Curiosament, aquestes pel·lícules han caigut en l’oblit més absolut, almenys en l’àmbit televisiu, trufat els darrers anys d’escenes tan gracioses com les baralles entre famosets de mitja bofetada i els guions d’algunes sèries, que avui són de trista actualitat. Quina gràcia, tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *