Històries de la caixa tonta (6)

Si havia un gènere estrella a la meva infància, televisivament parlant, era el dels dibuixos animats. Recordo com si fos avui que, quan els anunciaven per la pantalla, jo o un dels meus germans cridàvem com posseïts “dibujos animadooooos…“, de manera que deixàvem les joguines que teníem entre mans i corríem atropelladament fins a plantar-nos davant l’aparell. Semblava que ens hi anés la vida.

I quins eren els dibuixos animats que ens feien anar de bòlit? Hi havia Els Picapiedra i els seus inoblidables anacronismes (el troncomóbil o el pelicà-aspirador). La darrera escena de cada episodi era el pobre Pedro Picapiedra a qui tancaven la porta del carrer i suplicava que el deixessin entrar a casa (Wilma, ábreme la puertaaaa). Allò em feia patir molt. Pobre home.

Una altra sèrie que no ens podíem perdre era el Correcaminos, aquell veloç ocell a qui pretenia donar cacera un maldestre coiot (o una altra espècie, no sé) amb munició de la marca Acme. Feia ràbia que no l’atrapés mai, la veritat sigui dita.

Hi havia, és clar, el Piolín i el lindo gatito (igual que el Correcaminos, es feia més simpàtic el gat que el canari) i els ratolins Pixie i Dixie, vestits únicament amb una ermilla i amb un llacet, respectivament. Hi havia igualment un personatge que es deia Snaglepus (huyamos hacia la… derecha!), però no en recordo més detalls.

Amb els anys, la cosa va anar degenerant. La irrupció, als setanta, dels productes japonesos (Marco, Heidi i Mazinger, a quin pitjor) va ser com l’estocada final a la meva afició als dibuixos infantils. M’havia fet gran.

(continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *