Històries de la caixa tonta (4)

El 4 de febrer de 1981 va entrar a casa la primera tele en colors. Si puc precisar la data amb tanta exactitud és perquè recordo les primeres imatges acolorides que vam veure: es tractava de la visita del rei d’Espanya a Gernika i dels incidents que va protagonitzar l’esquerra abertzale. Les casaques vermelles dels ertzainak es veien d’un aparatós color butà i no en els tons grisos que ens hagués ofert l’aparell antic.

La innovació tecnològica va anar seguida, uns anys més tard, d’una altra innovació, en aquest cas diguem-ne identitàrio-comunicacional: el neixement de TV3. Sembla mentida amb quina veneració vam ser testimonis tots plegats de la presentació de la cadena (el Joan Pera amb un vestit que li anava gran, davant un decorat que vist avui és pobríssim) i de l’emissió del primer capítol de Dallas:

– i tu, Sue Ellen, fent el pendó…

Això sí que va ser una normalització lingüística de les bones. I el futbol, els telenotícies (tot en la nostra llengua i en el seu àmbit territorial), els primers serials (Poblenou, Secrets de família) i els programes d’en Puyal. La vida en un xip és de lo milloret que ha fet la cadena catalana. És un fet, i no crec que ningú s’atreveixi a desmentir-me, que la programació de TV3 ha conegut temps molt millors. Però aquest no és el debat d’avui.

(continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *