Sis segles

El passat 15 de novembre va fer sis segles exactes d’un esdeveniment significatiu per a la història de les Illes Canàries. És el dia en què la senyoria de les illes, en mans fins llavors del conqueridor normand Jean de Bethencourt (esquerra) va ser traspassada al noble castellà Enrique de Guzmán. Si bé l’arxipèlag ja tenia lligams amb la Corona castellana, impulsora de la seva conquesta (també els havia tingut anteriorment amb el comte de Barcelona a través d’algunes expedicions comercials i evangelitzadores), el 1418 culmina la configuració político-administrativa d’arrel castellana (i posteriorment espanyola) a les Canàries, per bé o per mal.

Sabem la data exacta per un document de 1547 que és còpia d’un altre en què Maciot de Bethencourt, en nom del seu oncle Jean, traspassa la senyoria al noble esmentat. Les característiques d’aquests documents, la seva transcripció paleogràfica i les circumstàncies històriques que van determinar aquell episodi jurídico-polític constitueixen l’assumpte d’un llibre (dreta) dels professors Víctor M. Bello (historiador) i Enrique Pérez Herrero (director de l’Arxiu Provincial de Las Palmas) presentat la setmana passada al Club La Provincia de la capital canària, acte al qual vaig tenir ocasió d’assistir.

No estan clares les motivacions de perquè Enrique de Guzmán va rebre el domini feudal de les illes, que poc després (1430) cediria a un tal Guillén de las Casas. Navegant per la xarxa, descobrim que Guzmán, de la casa dels Medinasidonia (esquerra), era comte de Niebla i senyor de Lepe (el poble dels acudits) i besnét de Guzmán el Bueno (el que llençà un punyal des d’una torre de Tarifa perquè matessin el seu fill abans que rendir-se). Es casà amb Violant d’Aragó, néta del nostre Martí l’Humà i morí de forma tràgica el 1436 ofegat al mar en l’assetjament a Gibraltar, penyal de rabiosa actualitat.

[Imatges: Viquipèdia]

Per urnes no quedarà

Dimarts passat, dia 6, va entrar en vigor el nou Estatut d’Autonomia de les Canàries, substituint el que estava vigent des del 1982. En consonància amb el que s’estila en aquest tipus de lleis, el nou estatut és un excessivament llarg (202 articles) i meticulós text que presenta, no obstant, algunes novetats importants.

A més d’ampliar-se el catàleg de competències, l’estatut canari consagra la separació del règim econòmic i fiscal de Canàries (el REF) del finançament autonòmic. El REF, reconegut a l’actual Constitució espanyola i als tractats de la Unió Europea, es justifica tant per raons històriques (com passa amb els règims forals basc i navarrès, amb els quals presenta diferències importants) com geogràfiques (estatus de regió ultraperifèrica), i té com a trets definitoris la llibertat comercial d’importació i exportació, la no aplicació de monopolis, les franquícies estatals sobre el consum, una política fiscal diferenciada i una imposició indirecta singular (IGIC enlloc d’IVA).

El nou estatut fixa també una antiga reivindicació: la demarcació de les seves aigües territorials. Amb la denominació d'”aigües canàries”, s’institueix un àmbit marítim (esquerra) delimitat pel contorn perimetral entre els punts més extrems d’illes i illots, on, amb condicions, la comunitat autònoma podrà exercir les seves competències. Per exemple, el transport entre illes, fins ara reservat a l’estat.

Una altra novetat estatutària, aquesta de rabiosa actualitat, aboleix els aforaments dels càrrecs públics. Una mala notícia per a l’actual president Clavijo (a sota), que veurà com el cas Grúas, en el qual està imputat, serà instruït per un jutjat ordinari (en aquest cas el de La Laguna), com li passa a la resta de mortals.

Però potser el canvi més cridaner i que ha provocat més polèmiques i discussions entre les forces polítiques d’aquelles illes és (oh, sorpresa!) el nou règim electoral del Parlament. Per tal de minimitzar la injusta desproporció a favor de les illes petites, a partir d’ara hi haurà dues llistes electorals, una per illa (com fins ara) i una altra d’autonòmica, amb un llindar del 15% i el 4% de vots respectivament per obtenir representació parlamentària. De manera que el proper 26 de maig els amics canaris es trobaran amb cinc urnes diferents a l’hora d’exercir els seus drets ciutadans (Ajuntament, Cabildo, Parlament europeu i les dues llistes al Parlament de l’arxipèlag).

Per sort, no els caldrà amagar-les els dies precedents…

[Imatges: eldiario.es i atelierlibros.es]

 

 

Nit de ‘finaos’

Tots Sants i Difunts. Un any més hem sobreviscut a Halloween, aquella moda importada d’on importem totes les modes, aquella mena de carnaval desubicat en el temps, una manera com una altra de passar (perdre) el temps. Sí, el trist no és que nens crescudets abans d’hora i adults infantilitzats es disfressin per anar a un càsting de La matança de Texas, al cap i a la fi tothom és lliure de divertir-se com bonament li plagui, sinó que la festeta nord-americana de marres (d’origen irlandès, crec) aconseguirà arraconar si no hi posem remei les tradicions centenàries, sinó mil·lenàries, que crèiem sòlidament arrelades a cada territori.

A Catalunya encara conservem les castanyeres (reconvertides en parades d’estudiants per finançar-se, un suposar, el viatge de fi de curs) i els panellets (un producte cada dia més luxós que aviat només podrem adquirir a la Pastisseria Tiffany’s). A les Canàries sobreviu en aquestes dates una tradició abans molt arrelada, la dels finaos.

Com a la resta del món cristià, la nit de l’1 al 2 de novembre les famílies commemoraven el record dels seus difunts en un ambient de recolliment i respecte, on els més grans transmetien a les següents generacions la memòria dels absents però també històries de por per als més menuts, com a preparació de la missa i visita al cementiri que es feien l’endemà. Sempre va ser un costum bàsicament rural. Les castanyes feien acte de presència, torrades al braser o guisades amb aigua i matafaluga, acompanyades d’altres productes, com fruites, ametlles, nous, figues o tunos (figues de moro). També es recollien flors del pati per enramar les tombes i adornar la creu i es col·locava un llum d’oli al costat de les fotos dels difunts, dels finaos, que aquest és el significat de la paraula. Igualment podien servir-se aliments més elaborats, com el formatge d’ametlles i figues, el frangollo (unes postres típiques canàries) o, fins i tot, plats de carn provinents de la matança feta dies abans.

També hi ha referències d’un costum que recorda un de Halloween. Els nens tocaven a la porta de les cases preguntant: “¿hay Santos?“, rebent com a resposta ametlles, nous, figues o castanyes, que dipositaven, contents, a la taleca o sac. El truco o trato que ara a alguns els sembla tan original i divertit.

Algunes d’aquestes tradicions, no totes, subsisteixen entre el perill de desaparició i l’esperança de ser revalorades i reviscolades com el que són, part d’un patrimoni immaterial digne de ser conservat. Això sí, allí on es respecta no es fa la nit de l’1 de novembre, com correspondria, sinó la nit del 31 d’octubre perquè l’endemà és festa…

[Informacions extretes de Fundación para el Desarrollo de la Etnología y Artesanía de Canarias (Fedac) i del bloc de Rocío Orta Diáñez; imatges: profesorrafaelgomezsantos.es, eldiario.es, canarias7.es i etnografíayfolkolore.org]