Píndoles de campanya: Alfredo & Mariano

És un anunci recorrent a la televisió aquests dies: dos homes, un amb una pronunciada alopècia i l’altre amb ulleres i barba cuidada, s’abracen com dos vells amics:

hombre, Mariano!
– hombre, Alfredo!

Quan s’acomiaden, els dos llueixen un ganivet clavat a l’esquena. No sé de què és l’anunci, ben poca-solta per cert, però és estrany que el deixin emetre en plena campanya electoral.

Doncs això és el que esperàvem presenciar dilluns a la televisió, un matadegolla entre Rajoy i Rubalcaba, si realment volien ser coherents amb el llastimós espectacle que durant set anys han protagonitzat el PP i el PSOE al Congrés de Diputats. Però no, en el seu lloc vam veure un Rajoy escorrent molt gallegament el “bulto” de les provocacions de Rubalcaba (“no faré el què vostès ja han fet”) i aquest torpedejant-lo a preguntes però donant per perdudes les eleccions, sense ser-ne conscient (“vostè farà”, “jo faria”).

No dic que no sigui bo el fair play, naturalment, però un debat amb més nervi i amb més tensió no hagués fet mal a ningú. Com tampoc no hagués estat sobrer parlar de poder autonòmic, corrupció, moviments d’indignats i tants altres temes de roent actualitat. Potser si haguessin convidat més candidats, com correspon a un estat on el sistema electoral és proporcional i els parlaments són pluripartidistes, i s’hagués posat a l’ordre del dia més varietat de temes, la gent no hagués canviat de canal per sentir les plúmbies respostes de Carles Reixach a Om, el seu convidat.

Píndoles de campanya: pujar al carro

Que aquesta campanya no passarà a la història en cap sentit, no és una novetat. Però si ho haguéssim de concretar en una imatge concreta, aquesta seria la desganada publicitat del partit que totes les enquestes, cuinades o no, donen per guanyador absolut. El Partit Popular (que és tan popular com socialista o obrer ho és el PSOE) presenta uns cartells d’un color blau que ja no espanta ningú, amb les cares del Mariano i l’Alejandro, caps de llista de Madrid i Tarragona, respectivament. L’eslogan, “Suma’t al canvi”, remet a un subliminal “Puja al carro guanyador, tio”, adreçat a aquests electors que són l’equivalent a aquells que van a cridar a Canaletes quan el Barça guanya una copa però que en diuen pestes guan perd un partit.

No votaran el PP perquè siguin de dretes o perquè es sentin espanyols o perquè vulguin un canvi. El votaran per experimentar la satisfacció personal i íntima, però també ridícula, de saber que han guanyat ells. Podran dir el mateix que va dir una vegada Pío Cabanillas, aquell polític gallec tan gallec: “hem guanyat nosaltres, el que passa és que no sé qui som nosaltres”.

Però que no es facin il·lusions: les poltrones ja estan repartides de fa prou temps.

Píndoles de campanya: el silenci dels panells

Potser seria millor plafons o taulells, però panells m’anava molt bé per fer el joc de paraules. El cas és que les característiques superfícies verticals de fusta que s’instal·len a cada campanya electoral a les principals vies i places de Tarragona aquesta vegada presenten una inquietant buidor. Justet les del mig de la Rambla Nova van servir la mitja nit de dijous passat per la seva funció, que no és altra que enganxar-hi cartells amb diversos personatges, sigles, eslògans i promeses d’incert compliment. Aquell dia la classe política local s’hi va acostar, amb les corresponents claques de cridòria i bandera, a enganxar el primer (i últim) cartell electoral. La foto, i cap a casa.

Entre la crisi econòmica, que la campanya és notòriament avorrida (el peix ja està tot venut; un peix que ja put ara) i que les noves tecnologies ja fa temps que van deixar de ser noves fins i tot per als processos electorals, el fet d’enganxar cartells al mig del carrer perquè a les poques hores apareguin mig arrancats o guixats pel graciós de torn està francament periclitat. Una piulada al Twiter és mil vegades més efectiva que el “careto” del candidat o candidata, convenientment retocat pel Photoshop i proclamant conceptes tan intercanviables ideològicament com “canvi”, “força” o “progrés”.

La cola no mola (la cola d’enganxar, vull dir).

Píndoles de campanya: el valor de Duran

Més cartells penjats a la via pública. Els de Convergència i Unió destaquen pel seu cromatisme de vius colors. Sobre un fons de senyera (marca de la casa, gairebé), es destaquen els perfils de Duran Lleida (el que no vol ser ministre, segons ell) i del cap de llista tarragoní Jordi Jané, tots dos mirant cap a la dreta. L’objectiu enfoca al primer i deixa Jané en un segon pla, igual que a la realitat. Més que candidats electorals semblen les siluetes d’una hipotètica moneda catalana. “Josep Antoni i Jordi, diputats per la gràcia de Déu”. Quin valor facial tindria?

Píndoles de campanya: les mans de la Chacón

Ha començat la campanya electoral amb molt poca trompeteria, comparat amb altres comicis. La crisi, és clar. Jo ni ho tenia present, quan aquest matí, anant cap a la feina, m’he topat amb els primers cartells. Són del PSC i en ells hi apareix la Carme Chacón parlant (és un dir: es tracta de cartells) d’esforç i de no sé què més. Es tracta d’una sola fotografia partida en dues, per tal de tenir cartells a banda i banda de les faroles d’on pengen. La línia divisòria entre els dos cartells separa dramàticament l’escena, de manera que a una banda queda la candidata i a l’altra les persones anònimes que, imagino, representen la societat. Fins i tot en un dels cartells les mans de la Chacón han quedat separades de la resta del cos. He estat reflexionant sobre si aquesta circumstància era premeditada o no. Suposo que no, però… i si ho fóra? No podria ser un missatge subliminal de crítica contra les retallades sanitàries? El pèrfid govern de Convergència ja no es conforma amb tancar els CAP per les nits: ara, a més, amputa la Carme d’Espanya (que malament sona això últim).

Històries de la caixa tonta (10)

Una presència constant a la televisió de la nostra infància eren les pel·lícules de cinema mut. Cine cómico en deia Televisión Española, i les emetia per omplir forats entre programa i programa, juntament amb els dibuixos animats, els inefables Minutos musicales i aquelles Manos mágicas, amb la seva cançoneta inoblidable (bonitos juegos que de magia son…).

En Charlot, el “Gordo” i el “Flaco” (així anomenàvem el Gros i el Prim), en Harold Lloyd, en Ben Turpin (a la foto) i tants d’altres ens van fer passar estones ben divertides. El fet que actuessin amb uns moviments més ràpids del normal (per una qüestió tècnica, no premeditada), unit a contínues caigudes, persecucions i llançament de pastissos de nata donava com a resultat una bona estona de comicitat que ens entretenia a les tardes d’aquells dies més aviat grisos dels anys seixanta. No importava que les cintes estiguessin ratllades o amb salts d’imatge o que ja les haguéssim vist (les repetien contínuament), que nosaltres ens plantificàvem davant la pantalla en pic se sentia aquella sintonia dels Comedy Papers mentre un cotxe arrossegava una llarga filera de bombers i acabava fet un acordió després de passar entre dos tramvies…

Curiosament, aquestes pel·lícules han caigut en l’oblit més absolut, almenys en l’àmbit televisiu, trufat els darrers anys d’escenes tan gracioses com les baralles entre famosets de mitja bofetada i els guions d’algunes sèries, que avui són de trista actualitat. Quina gràcia, tu.