‘Catalunya über alles’

Tres històries diferents però relacionades entre si: un violador que surt al carrer després de cumplir condemna, un immigrat negre que troba una feina ben peculiar i un executiu que és acusat de l’homicidi d’un lladre que entra a casa seva.

La pel·lícula (que m’apresuro a dir que em va agradar molt) parla de l’actitud contra determinades realitats de casa nostra. L’escenari, un poble de la Catalunya interior (tècnicament és Almacelles, però podria ser qualsevol altre) ben representatiu del conjunt de la nostra societat, covarda, intolerant, plena d’incomprensió i de prejudicis. Una certa Catalunya que està adoptant, amb alarmant rapidesa, discursos que triomfen en altres latituds.

Excel·lents interpretacions de Jordi Dauder, en el seu darrer paper abans de deixar-nos, Joel Joan i Babou Cham, l’impactant africà vestit de català barratinaire, protagonista de la segona de les històries, l’única tractada amb una mica d’humor però també la que dóna més de si, crec jo, i no em refereixo a l’aparició en un moment donat de la Moreneta, que és un recurs massa suat per posar en evidència les contradiccions de la nostra societat.

Històries de la caixa tonta (7)

Ja fa casi un mes que vaig suspendre amb un “continuarà” el meu personal repàs a la història de la televisió. Donant-hi voltes (el magí no para mai de treballar, en un sentit o un altre), m’adono que vaig deixar moltes coses al tinter. Sèries dels anys seixanta, per exemple. Sèries que, com passa amb tantes facetes a la vida, m’han quedat a la memòria molt més fidelment que les ximpleries de les darreres dècades. Potser per això, perquè són ximpleries.

Qui de la meva edat ha oblidat Viaje al fondo del mar? Confio que ningú. Era una sèrie de ciència-ficció i narrava les aventures de la tripulació d’un gegantesc submarí denominat Sibius, crec recordar, comandat per l’almirall Nelson. Al submarí sempre passaven coses rares: accidents, xocs al fons del mar, inundacions, invasions d’éssers malignes, pops gegants, marcians… Un dels personatges era el Kowalski, un matxaca a qui enviaven a alguna missió pels solitaris i llarguíssims passadissos de la nau i que cada setmana era la víctima propiciatòria dels intrusos que es colaven al submarí.

Una altra sèrie cosina germana de l’anterior era El túnel del tiempo. La cosa anava de la següent manera: els dos protagonistes quedaven atrapats en una mena de màquina del temps que cada setmana els transportava amunt i avall dels segles, però mai no aconseguien tornar a casa, cronològicament parlant. El capítol acabava amb els protagonistes caient lentament a l’escenari històric de la setmana següent: Roma, els faraons, les Creuades, els asteques, què-sé-jo. En el record familiar ha quedat una escena que es repetia sovint: la màquina del temps s’espatllava (“he perdido la imagen, no la puedo controlar“) mentre els tècnics, vestits amb bata blanca, manipulaven botons i palanques fins que la màquina petava i començava a treure fum.

I per acabar, una verdadera perla: Guardianes del espacio, els Thunderbirds. Era una deliciosa sèrie de marionetes macrocèfales que pilotaven avions, coets i altres ginys espacials. Fa alguns anys vaig llegir que s’havien tornat a posar de moda i que hi havien seguidors, però ignoro si l’han reposat en algun canal. Potser que TV3 faci un pensament i la programi: una sèrie amb més de cinquanta anys serà barateta, no?

[continuarà]